ELS LLIBRES I LES COSES
Barcelona

Molta merda, Camilleri!

Un any després de la seva mort, ens arriba el seu últim llibre de records de joventut

L'escriptor Andrea Camilleri / GETTY IMAGES Zoom

Un any i escaig després de la seva mort, ens arriba l’eco d’Andrea Camilleri a través d’un llibre de records, un recull d’instantànies, sobretot de la seva infància i joventut. Un llibre dictat per un nonagenari cec quan ja havia publicat 100 títols. Què més podia escriure? Doncs unes quantes anècdotes amb aroma de categoria, de saviesa, de lucidesa múrria. D’això va Exercicis de memòria (Edicions 62), traduït per Pau Vidal. Per crear un personatge com Montalbano s’ha d’haver viscut, llegit i escrit molt. Els genis no surten com bolets. La verdadera intel·ligència està en l’equilibri, la sedimentació, la varietat i la imaginació. I després hi ha la sort, esclar.

D’estudiant, l’Andrea i uns amics, en plena època feixista, van promoure el retorn de les cendres de Pirandello a Agrigent. Pirandello havia basculat entre l’admiració per Mussolini i el blasme pel seu règim, d’un extrem a l’altre sense solució de continuïtat. El capitost amb camisa negra de torn al qual van anar a parar Camilleri i la seva colla de lletraferits els va tancar la porta als nassos. Però amb la democràcia (concretament la democràcia cristiana) hi van tornar, i aquest cop se’n van sortir, no sense entrebancs. Al final, les cendres del dramaturg van anar a parar al museu de la ciutat, conservades en una àmfora. Anys després van ser col·locades en un cilindre i soterrades sota un monument, davant del mar. I passada encara una altra dècada, a l’antiga àmfora algú hi va descobrir restes oblidades de les cendres del cèlebre autor i es va procedir a llançar-les al mar, però un cop de vent va fer que emblanquinessin la cara del director del museu.

De Porto Empedocle, el port mariner sicilià on va créixer, Camilleri n'explica algunes històries fantàstiques, com la d’un enginyer jubilat i grillat que, en plena Segona Guerra Mundial, es dedicava a construir estels bombarders. La cosa no va acabar bé, esclar. O l’aventura que li va passar a ell mateix, d’adolescent, quan un dia, al mas dels avis, literalment va trepitjar merda: va caure a la fossa sèptica. La Carmela, la pagesa que va ajudar a rescatar-lo, no va dubtar: "Don Nenè, no passi pena, que vostè serà un home de sort, perquè la merda porta sort, i com més merda, més sort". Seguim amb la merda. Al mateix mas, durant la guerra, s’hi van refugiar unes quantes famílies amigues o parentes, entre les quals hi havia el coronel Veronica, que tenia la mania d’escriure poesia assegut a la tassa del vàter durant hores. El problema és que només n’hi havia un, d’excusat, a cals avis. En fi.

Un dia, per desplaçar-se a Palerm, el jove Andrea va aprofitar un transportista de peix amic del pare. De nit, a mig camí, van ser interceptats pels membres de la banda del mític mafiós Salvatore Giuliano. Com a peatge –i com era habitual– els van entregar unes quantes caixes de peix fresc. Amb un d’ells van acabar xerrant sobre Kant, Schopenhauer i Hegel: abans de bandit havia anat a la universitat i s’havia fet frare.

Dels seus primers passos a Roma dins el món de la cultura també hi ha força anècdotes per les quals transiten amics com Ottavio Spadaro, Peter Sharoff, Dario Fo, Eduardo De Filippo, Monica Vitti, Michelangelo Antonioni... Durant anys, Camilleri es va moure pels escenaris teatrals, els estudis de ràdio, els platós de televisió i els rodatges de cine com si fossin casa seva. La seva obra novel·lística va venir més tard, coronada al final amb el comissari Montalbano. Però a l’hora de recapitular no parla d’èxits ni res d’això: "Ara que als noranta anys m’ha arribat l’edat de fer balanç, haig de confessar que he tingut una vida feliç en tots els aspectes, tant amb la família com amb la feina. Ves que, tal com va dir la Carmela, aquella capbussada dins el, diguem-ne, llot no m’hagi portat fortuna!" Molta merda!