MINÚCIES

Antisemitisme

Antisemitisme / GETTY Zoom

A causa d’un aniversari, aquests dies es veuen als diaris i se senten a la ràdio i a la televisió moltes notícies relatives als camps d’extermini nazis, Auschwitz en primer lloc. No se sap per què, els aniversaris se celebren quan hi ha una xifra rodona respecte a l’any que es va produir tal o tal fet, però, com diu la paraula aniversari, també es podrien celebrar cada any: en el cas de l’homenatge a les víctimes del nazisme, fins i tot es podrien celebrar cada tres mesos -com més sovint, millor-. De fet, a les escoles d’Alemanya és difícil trobar una classe d’humanitats en què la qüestió no surti cada dia, o molt sovint. Fan bé. Haguéssim fet nosaltres el mateix amb el franquisme i sabríem distingir certes pràctiques que l’estat espanyol actual comparteix amb el que va ser una dictadura. Com que no ho fem, tot es barreja i es confon.

Per aquesta raó parlem avui de Leo Frank, un jueu nord-americà nascut el 1884 i assassinat el 1915 a Marietta, Geòrgia. Havia estudiat a la universitat de Cornell i, graduat, dirigia una fàbrica de llapis a Atlanta -terra de moltes fòbies-. Va ser condemnat per suposada violació i mort d’una nena de tretze anys que treballava al seu establiment, Mary Phagan. La premsa sensacionalista no va trigar gens a ampliar la notícia, i es va suposar que Frank dirigia orgies a la seva empresa, amb empleats i empleades jovenetes. El judici va arribar al final, però la sentència la van aplicar els ciutadans del lloc -atiats per l’organització Ku Klux Klan-, que van recordar a la premsa que els jueus triaven de tant en tant una víctima innocent, la mataven i feien servir la seva sang per a rituals suposadament hebraics -qui feia això eren els cartaginesos, els jueus maten un xai-. Un fet similar encara es va produir a l’entorn de la Pasqua, en vida de Kafka: l’antisemitisme és tan vell i tan perdurable com l’exili de Babilònia, com el setge de Masada, com els pogroms de Girona al segle XIV, i tantes altres fites.

Com hem dit, Frank no va arribar a ser sentenciat per la justícia. Escamots d’antisemites i l’organització que hem dit van atrapar l’acusat, el van linxar fins a la mort i després el van penjar d’un arbre.

L’any 1982, un tal Alonzo Mann, exempleat de la mateixa fàbrica, va confessar públicament que Frank no havia fet res del que se li imputava. Havia estat un tal Jim Conley, un conserge de l’establiment, ja difunt, qui havia portat aquella nena al soterrani i havia fet tot el que hem explicat. Com que Mann ho havia vist, l’assassí li va dir que si ho xerrava, el mataria. I l’home va callar... durant 67 anys. Llavors ja no hi havia ni viuda a qui rescabalar. Només quedava la necessitat de fer present, sempre que fos possible, que els Estats Units també van ser antisemites, i que aquestes coses passen i tornen, amb canvis de protagonistes, cada tant.