1714: què va passar realment després de la derrota

Encara ressacosos del 2017, és rellevant mirar enrere per veure com la societat catalana va fer front a les seves derrotes més sonades. Sobre la reacció al daltabaix del 1939 i a la dictadura franquista, se n’ha parlat molt i caldrà seguir aprofundint-hi. Però, per molt dura que fos aquella negra nit, no és comparable al que dos segles abans va suposar l’esfondrament del 1714. Allò va ser una desfeta total, amb una repressió encara més bèstia i un exili proporcionalment més nombrós i igualment qualitatiu, on destaca la figura de Ramon de Vilana-Perles, que durant dues dècades va ser mà dreta de l’emperador austríac Carles VI: segurament el polític català que més poder ha tingut mai.

Però, malgrat tot, la vida va seguir i el país es va refer. La batalla historiogràfica per explicar aquesta recuperació fa anys que dura i, per resumir-ho, ha donat peu a dues línies d’interpretació: durant temps es va imposar la idea que la monarquia absolutista borbònica, influïda per la Il·lustració, havia facilitat la represa econòmica catalana, i que els catalans s’havien adaptat i acceptat el nou règim. Fa dècades, però, que s’està girant la truita per demostrar que la recuperació del país es va produir malgrat la suposada modernitat dels borbons i enmig d’un duríssim càstig polític i econòmic, contra el qual es va mantenir una oposició popular, un càstig que es va perllongar amb el segle i que va tallar d’arrel un entramat institucional juridicopolític tardomedieval pactista i socialment més obert, a l’estil de les societats contemporànies anglesa i holandesa o de les repúbliques italianes.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta segona visió és la que ara sintetitza Joaquim Albareda al llibre Vençuda però no submisa (Edicions 62), on recull i fixa aportacions pròpies –la novetat és sobretot les formes de protesta i el record reivindicatiu que van durar tot el segle– i dels col·legues. Dona continuïtat a les recerques d’autors que van de Pierre Vilar a Josep Fontana, passant per Josep M. Torras Ribé, Agustí Alcoberro, Ernest Lluch, Albert Garcia Espuche, Jaume Torras, Ramon Grau, Lluís Roura i Josep M. Delgado, entre d’altres. Contradiu, en canvi, treballs de Roberto Fernández, Gabriel Tortella o Joan-Lluís Marfany.

La Nova Planta de Felip V va acabar amb una evolució secular. Va ser especialment dolorós el canvi en la política institucional, amb la fi de les institucions polítiques, i de la justícia i lleis pròpies (Constitucions), inclòs el mètode de la insaculació per elegir els governants: es triaven els càrrecs cada any a través d’extreure per atzar noms d’una bossa on entraven els diferents estaments, amb remarcable porositat social. Els càrrecs van passar a ser vitalicis, nomenats a dit, i es va donar entrada a ciutadans vinguts de Castella –clau per a la penetració de l’idioma castellà–. La compravenda de càrrecs, amb la subsegüent corrupció, va esdevenir habitual a partir del 1739.

Cargando
No hay anuncios

L’altre element rellevant va ser l’establiment d’un nou cadastre per fixar un sistema impositiu directe sobre la riquesa individual suposadament únic i equitatiu: el resultat, però, va ser una pressió fiscal molt superior a la resta de territoris de la Corona (també perquè no van desaparèixer els antics impostos indirectes d’origen medieval). I, en tercer lloc, es va produir una intensiva ocupació militar per part d’un exèrcit mal pagat, el sosteniment del qual de nou va recaure en la població autòctona. En definitiva, per dret de conquesta “Catalunya va ser tractada amb rigor extrem i amb la màxima desconfiança” des d’un esperit absolutista, centralista i uniformista. La principal autoritat, dins una estructura totalment piramidal, va passar a ser el capità general, amb el poder civil supeditat al militar.

I, tanmateix, el país va prosperar i va mantenir la seva singularitat. Per què? De l’antic entramat legal, només es va salvar el Codi Civil propi per regular les relacions privades, cosa que va permetre mantenir figures com l’emfiteusi (que afavoria l’accés a la terra) i l’hereu (que n’impedia la fragmentació). D’altra banda, la supressió de l’estrangeria –i l’establiment de la unió duanera– si d'una banda va suposar el control polític de Catalunya per part de l’elit castellana, de l'altra, en canvi, va permetre l’accés dels productes catalans al mercat espanyol. Pel que fa al cadastre, va castigar molt les classes populars –pagesia i menestralia, que a més havien de pagar-lo en metàl·lic, cosa que va obligar a augmentar la seva productivitat–, però va deixar-ne molt al marge la nova burgesia comercial i industrial, que a més es va beneficiar del proteccionisme del cotó i de l'encàrrec dels proveïments militars. El 1760, per exemple, ja hi havia uns 2.000 telers escampats pel país.

Cargando
No hay anuncios

Però de res no hauria servit tot això si al precedent segle XVII la societat catalana no hagués fet un dinàmic salt productiu. L’empenta, doncs, ja venia d’abans. La tasca formativa i ideològica de la Junta de Comerç –i d’un conjunt de noves acadèmies–, que va obrir-se pas malgrat l’oposició borbònica per suplir l’absència d’una universitat prohibida a Barcelona i apartada a Cervera, també va resultar cabdal, tant en termes econòmics com de pensament polític. Com igualment ho va ser la pervivència dels gremis, que malgrat tot van resistir i van fer de lobi ciutadà. I en un altre ordre de coses, l’obertura per a Catalunya del comerç amb Amèrica (1765) va reforçar el redreç econòmic: a finals de segle el tràfic d’esclaus va començar a ser important. En canvi, l’Estat, per exemple, ni va saber millorar els camins ni el port de Barcelona, dos hàndicaps importants per al comerç.

D’aquesta documentada i sintètica obra d’Albareda, de lectura obligada, es desprèn que la societat catalana, tot i el duríssim correctiu de la Guerra de Successió i el definitiu canvi d’època en termes polítics, va mantenir al segle XVIII un pols propi, tant econòmic com cultural. Políticament, va combatre l’absolutisme borbònic des de fora (austriacisme de l’exili) o va intentar suavitzar-lo o resistir-s'hi des de dins, i sense ser-ne conscient va obrir el camí al que vindria després, al segle XIX: la industrialització, la Renaixença i al capdavall el catalanisme, de nou un camí singular desmarcat de l’Espanya d’arrel castellana.