Llegim 05/03/2016

El nostre últim lord anglès

dormir mil anys valentí puig proa 96 pàg. / 16 €

Albert Forns
2 min
El nostre últim lord anglès

En un dels dietaris de Valentí Puig hi ha una anotació que descriu molt bé el personatge. Tres dies després de començar el mil·lenni, el poeta és al metro, la línia verda. “Nois amb pantalons arrugats sobre les sabates esportives, subjectes de cap rapat i perilla, noies amb pèl tenyit color butà [...]. Surto al passeig de Gràcia i em compro una corbata”. Són 50 anys de literatura i una trentena de llibres en què, frase a frase, sempre s’ha reivindicat la diferència, el saber-se d’una altra pasta: poeta en perill d’extinció.

Puig entén la poesia com petits assajos construïts a base d’imatges elegants, vibrants com diamants, i se situa voluntàriament als antípodes de l’avantguarda estrident i de l’experimentació gratuïta. Els seus versos, vellutats i plaents, han defensat aferrissadament l’excés i el luxe, el trankimazin i la meritocràcia. Durant anys hem llegit els seus poemaris com bodegons morals, com manuals de valors, com cartes de vins i xampanys, però tot aquell escumeig ha passat a millor vida. Ara som “tan lluny dels capvespres que s’enrogien / amb una resplendor de coses perfectes”. El maitre à penser s’ha fet gran, l’eufòria l’ha abandonat. A Dormir mil anys els poemes s’han omplert de “batecs arítmics” i de “cors baldats”, i floten en un ambient de senectud i metàstasis, de Sintrom i Viagra. “Avesar-se a envellir i després morir, vet aquí la cosa”. L’esplèndid Epitafis, un dels textos centrals, retrata amb cruesa el traspàs dels que ens envolten, “amics que visitàrem a hospitals amb floristeria al hall”. “Potser és que vivíem de pròrroga”, es diu Valentí Puig, i ens espera un final sense èpica. “No haurem mort en una batalla, sent herois mereixedors / d’una estàtua eqüestre. Tinguérem un infart, un autocar / amb turistes japonesos ens passà per sobre”. En aquest sisè recull, Dormir mil anys, Puig també ens emplaça a seure amb ell a la Galeria de l’Acadèmia de Venècia, convidats a El sopar a casa de Leví de Veronese, “envoltats de nens / que no saben destriar entre la protohistòria i Disney”. Perquè encara que tot es desfaci, al poeta li queda la literatura. “Posar-se a escriure, / retrobar llibres que vares subratllar i ja no recordes haver llegit”. I aquí és quan el poeta passa comptes. Amb el “gloriós esvalot” de la joventut, amb la tristesa del primer amor i “l’hàbit de mentir”. Evoca les trabucades al cor, les “cavalcades” en motels i el crescendo del desig. I lamenta no haver sabut estimar prou ni odiar amb prou contundència.

stats