Alguns potser recordeu l’espectacle Ombres al Festival Grec de l’any 2016, una portentosa filigrana teatral, un muntatge basat en l’obra d’Elfriede Jelinek i que, de fet, va ser el debut a Catalunya de Katie Mitchell (Reading, 1964, Anglaterra). M’imagino que ser anglesa, tenir talent, ambició i una gran capacitat de treball pot fer que una debutant com a assistent de producció al King’s Head Theatre acabi treballant d’ajudant de direcció al Paines Plough, i que un any després treballi a la Royal Shakespeare Company. O que fundi, a més, una companyia pròpia, Classics on a Shoestring, i es converteixi en directora associada al Royal Court Theatre, a la Royal Shakespeare Company, al National Theatre, etc. Katie Mitchell és, probablement, la directora de teatre viva més important de la Gran Bretanya, i un referent teatral a Europa. La seva influència en el teatre contemporani és enorme. Trencadora i radical, posseeix un estil únic i un encomiable imaginari, domina una gran quantitat de recursos teatrals i té, alhora, un admirable compromís ideològic. Els seus espectacles no deixen ningú indiferent.

Cal afegir-hi la generositat. Mitchell ha publicat L’ofici de dirigir, editat en català per l’Institut del Teatre i Angle Editorial, amb un pròleg afinat de Carlota Subirós. L’assaig és un manual de com dirigir una obra de teatre. Més ben dit, de com Mitchell ordeix una obra de teatre. No hi ha dubte que és un llibre imprescindible per a tothom qui vulgui saber alguna cosa sobre el procés de creació teatral i dur una peça escènica a bon port. En aquest sentit, és un llibre metodològic complex i ric, molt clar i detallat, té una evident voluntat didàctica i l’aire de voler compartir amb tothom una feina difícil, intensa i apassionant.

L’ofici de dirigir s’inspira en el muntatge que va fer Mitchell de La gavina de Txékhov el 2006 al National Theatre de Londres, i no deixa de ser un esforç, el màxim de rigorós i complet, per establir un mètode pràctic de treball que permeti a qualsevol director enfrontar-se a un text i fomentar el seu propi llenguatge. El llibre consta de quatre parts: la primera és La preparació dels assaigs (inclou vuit capítols), que tracta d’organitzar les teves respostes al text i preparar l’espai d’assaig. La segona, Els assaigs (tres capítols), és el recorregut dels primers assajos fins a arribar al treball de les escenes de l’obra i la construcció de l’univers del muntatge. La tercera (dos capítols) és L’entrada al teatre i les funcions, el pas que cal fer dels assajos tècnics i l’assaig general fins a les funcions. La quarta part, Context i fonts (un sol capítol), és on Mitchell explica de manera meravellosa i breu com va aprendre les habilitats que descriu el llibre, incloses les experiències amb els seus mestres. Per una banda, hi ha la influència fonamental de Stanislavski i el seu mètode; per l’altra, l’impacte de les classes presencials de direcció amb Lev Dodin a Rússia, i, finalment, un reconeixement a les seves professores d’Anglaterra: Tatiana Olear i Elen Bowman. A més, hi ha tres pàgines dedicades a La recerca en la biologia de les emocions, que és el punt de referència del treball de Mitchell amb els actors, el pas de la psicologia a la fisiologia de les emocions. És a dir, posar molt més èmfasi en el fer que no pas en el sentir, punt clau per parlar i treballar sobre la interpretació actoral.

L’ofici de dirigir s’ha convertit en un manual de direcció de referència als països anglosaxons, com ho evidencien les paraules de Mitchell: “No crec en l’art per l’art, això porta a la vanitat. La pregunta fonamental que tothom s’ha de fer i respondre és quin és el seu lloc de responsabilitat en la societat”.