Crítica
JAUME CLARET

La humilitat de la saviesa

'Sortida del laberint' de Lluís Duch. Fragmenta. 210 pàg / 18€

La humilitat  de la saviesa / DAVID BORRAT Zoom

Poc després de la mort de Lluís Duch (1936-2018) han aparegut publicades per Fragmenta les lliçons impartides per l’antropòleg català a la Càtedra Ferrater Mora -exemplar òrgan de soft power - de la Universitat de Girona el curs 2017. Sortida del laberint no respon al pòstum aplec oportunista, sinó que se’ns revela com la millor síntesi i articulació d’un pensament que, des de l’antropologia, va transcendir l’estudi del fet religiós per ajudar-nos a entendre l’ésser humà en tota la seva complexitat.

Ho comentàvem recentment amb l’escriptor -i antropòleg- Francesc Serés, Duch impressionava per la seva saviesa humil i per la seva modernitat ben entesa. En aquest darrer llibre, construeix una autobiografia vital i intel·lectual on cita críticament els seus referents, on comenta dubtes i intuïcions, on ens mostra amb generositat els engranatges del seu pensament i on es fa present la magnitud i el privilegi del seu llegat. Qui s’acosti a aquestes pàgines pot fer-ho sense por de perdre’s enmig de conceptes complexos i acumulació de cites i autors. Per damunt de les dificultats puntuals, el seu mestratge s’imposa per evitar que s’embrolli el vermell fil ariadnès i permetre que ens adonem de la pertinència de les seves (pre)ocupacions. Lluny de recloure’s en elucubracions abstractes, el seu pensament impacta en la quotidianitat i, sobretot, se’ns revela útil per entendre i analitzar el present i exercir críticament com a ciutadania.

La riquesa de la barreja

“El poliglotisme que hauria d’expressar la realitat simfònica constitutiva de l’humà s’ha convertit en un penós monolingüisme incapaç de donar raó de la singularitat expressiva i axiològica de cada home i cada dona. La reducció del poliglotisme humà a un monolingüisme centrat en l’econòmic ha estat i continua sent un perillós desencadenant de tota mena de violència, de lamentable incapacitat per mantenir saludablement en tot ésser humà la tensió entre la igualtat i la diferència, de reducció de la seqüència temporal (passat, present, futur) de l’ésser humà a un fugaç i irresponsable presentisme, a un desarrelament que, en moltes ocasions, dona lloc a severes disfuncions i traumatitzacions psíquiques i emocionals”.

La llarga cita il·lustra perfectament la voluntat de Duch d’incidir en el debat públic i enriquir-lo. Desenvolupa un mètode antropològic, batejat com a sociofenomenologia, que “no sols és aplicable als fenòmens religiosos, sinó a tots els aspectes de la realitat humana”. Enfront de la contundència axiomàtica defensa la riquesa de la barreja, la humanitat del contrast. La mateixa raó humana ens és descrita com a impura, atès que conté alhora mite i lògica, i esdevé “la nostra terminal d’allò que mai no podrem posseir”. L’antropòleg montserratí és en tot moment un moderat, al·lèrgic als extrems, escèptic respecte tant del progrés esperançador com de la regressió amenaçant, perquè “no estem mai en disposició de superar la nostra condició de pelegrins”.

Fins i tot, les contradiccions profundes entre les diferents tradicions heretades -culturals, religioses, lingüístiques...- afecten i impacten la nostra realitat política i ciutadana, com pot veure’s, per exemple, en les actuals dificultats de la Unió Europea per “harmonitzar convenientment els seus respectius implícits”. En aquest sentit, “els éssers humans de tots els temps i latituds són estructuralment iguals, però històricament, culturalment i biogràficament diferents”. D’aquí la centralitat de les humanitats en el seu projecte, ja que aquestes “han estat sempre les reserves simbòliques i crítiques de totes les cultures humanes”.