crítica
Llegim Crítiques 25/03/2017

Quatre-centes famílies

'La gran teranyina' de Roger Vinton. Edicions del Periscopi. 384 pàg. / 19 €

Jaume Claret
2 min
Quatre-centes famílies

L’abril del 2012 es donava a conèixer a les xarxes socials el pseudònim Roger Vinton i, en poc temps, assolia un important nombre de seguidors, gràcies als seus comentaris al voltant de les xarxes de poder político-econòmiques, el Barça i les històries sobre números i casualitats. Cinc anys més tard, l’habitualment literària Periscopi publica el primer llibre signat per aquest avatar.

La gran teranyina posa noms i cognoms a la frase apòcrifa atribuïda a Fèlix Millet Tusell: “Som 400 famílies i sempre som els mateixos”. Al llarg de (també) 400 pàgines, comprovem la reiteració i perpetuació de llinatges, la profunda imbricació familiar i econòmica entre ells, la seva proximitat al poder i la seva al·lèrgia tant a la premsa com a pagar impostos... Irònicament, les condemnes tributàries són les que els projecten als titulars periodístics i mostren, al comú dels mortals, la seva riquesa i les seves misèries.

La dissecció morbosa dels rics compta ja amb una llarga tradició. En trobem antecedents tant en la historiografia seriosa de Francesc Cabana com en la premsa catalana amb firmes com el polèmic Feliciano Baratech a La Vanguardia o el polemista Francesc Sanuy (amb el pseudònim de J.B. Boix) a l’ Avui. Com els seus antecessors, Roger Vinton es capbussa en la història de les sagues, ressegueix la informació disponible, incorpora coneixement intern i porta fins al present el relat.

Els que es passen el porró

Els que es passen el porró A diferència d’ells, però, el format llibre ja revela una certa ambició literària que el lector, atabalat per la reiteració de cognoms i les xifres milionàries, agraeix. Amb tot, la promiscuïtat i el solapament de relacions comercials i familiars fa inevitables algunes repeticions. Cadascun dels setze capítols estira un fil de les diferents xarxes d’interessos, on les interseccions prenen forma de determinats professionals (l’arquitecte Enric Sagnier), entitats (el Círculo Ecuestre) i cenacles (la junta del Barça).

Tot i alguns exemples reeixits, el relat mostra la incapacitat de l’empresariat català per competir en un entorn capitalista i global. Lluny de l’excel·lència, molts deuen la seva posició a l’herència i/o a la seva connivència amb els poders polítics. “Els que es passen el porró”, copyright de Josep Lluís Núñez, representen el privilegiat capitalisme d’amics, en què la lliure competència és substituïda per la interessada coneixença. A les limitacions personals s’hi suma el caràcter i la mida familiar de molts dels imperis analitzats, poc adequada per garantir-ne la professionalitat i continuïtat en crisis com la present. Allunyats de l’economia productiva, la majoria s’han refugiat en les rendes patrimonials i financeres. Avui els 400 segueixen sent rics, però hi queden pocs empresaris.

stats