El 1911, Lou Andreas-Salomé, aristòcrata russa d’origen alemany i coneguda dona de lletres, va viatjar a Weimar i va conèixer Sigmund Freud. Quan Lou, que tenia 50 anys però conservava el candor d’una joveneta, li va demanar que l’iniciés a la psicoanàlisi, Freud es va posar a riure: “¿Que m’has pres pel Pare Noel?” Malgrat aquesta resposta, Lou va esdevenir seguidora i amiga seva, i va ser-ho fins que va morir el 1937. Freud va fer un discurs commovedor en el seu funeral i va dir, entre altres coses, que Salomé “sabia perfectament on s’havien de buscar, en la vida, els autèntics valors”, i per a Rainer M. Rilke, que se sentia “desemparat davant de la vida”, va ser com una mare protectora (a més de musa, amiga i amant, com ja sabem). El fet és que, sota la influència de Lou, Rilke va canviar el seu nom, René, que ella trobava massa femení, per Rainer, i va estudiar a fons la llengua russa. Fins i tot va escriure poemes en rus i els hi va dedicar. Salomé observa, en algun punt de les seves memòries, que la part més artesanal de la poesia, la recerca d’una paraula que falta perquè un vers acabi de quadrar, impacientava terriblement el poeta, que confiava que la seva sensibilitat extrema arribés a compensar les imperfeccions tècniques. En els poemes russos de Rilke hi ha molts errors de casos i gèneres, cosa que crea un efecte còmic, gairebé dadaista; tot i així, el talent visionari que traspuen les imatges transcendeix els desnivells de la gramàtica.

Pel que fa a la correspondència de Rainer i Lou, està escrita en alemany, amb algunes paraules russes com a tocs d’intimitat. En català, el 2015 se’n va publicar una selecció que cobreix el període entre 1897 i principis de 1912, el moment en què Rilke comença a escriure les Elegies de Duino. El segon volum d’aquesta tria de cartes va des del 1912 fins al 1926, l’any de la mort del poeta. Des de diferents ciutats d’Alemanya, França o Suïssa, o des del mític castell de Duino, a prop de Trieste, Rilke escriu a Lou, que viu a Göttingen amb el seu marit, en una estranya unió casta i intel·lectual que no impedeix que cadascú tingui les seves pròpies aventures. Quan Rilke diu: “Saluda de part meva totes les coses que t’envolten, el teu marit, la teva estimada cambra...”, no deixa de ser curiós que el respectable Friedrich Carl Andreas, catedràtic de filologia iraniana a la Universitat de Göttingen, quedi reduït a un amable accessori...

A part d’aquests moments d’humor involuntari, el to de les cartes és seriós i confidencial: Lou i Rainer parlen de literatura, de Déu, de l’art, però el més fascinant és la revelació de la força i la debilitat que es barregen al seu interior. Rilke fa unes reflexions brillants sobre Mallarmé o Valéry, i alhora confessa que la seva memòria és incapaç de retenir les lectures: “Hi ha alguna cosa en la meva manera d’absorbir-les que les consumeix sense deixar-ne rastre: m’entra a la sang i corre el risc de perdre’s. Una planta llegiria així”.

Llegir Rilke als pacients

Llegir Rilke als pacientsLou Andreas-Salomé, que no mostra un afecte especial per les plantes però adora els animals, explica que s’ha enamorat d’un gos que viu en una barreteria i ja s’ha comprat dos barrets per poder-lo veure. En la mateixa carta, i amb la mateixa naturalitat, parla de l’experiència de llegir poemes de Rilke als seus pacients (era psicoanalista). Tot i ser persones “en qui tan sols l’esgarrifança és encara viva”, escoltaven atentament els versos i els entenien, sense ser lectors habituals de poesia, perquè allò que sentien els arribava “de la mateixa profunditat en què viuen junts els agraciats i els desproveïts de gràcia per malaltia, perquè cel i infern no són en absolut dos llocs”. Déu n’hi do! Quan llegeixes això, penses que Rainer i Lou tampoc són en llocs diferents.