¿És possible fer una autobiografia íntima i personal que també sigui una autobiografia generacional gairebé objectiva? ¿És possible articular un relat en què la pròpia memòria -delicada, secreta- convisqui amb la memòria compartida -bigarrada, pública- de tot un país? ¿És possible escriure un llibre que tingui alguna cosa de crònica periodística, de reconstrucció històrica, de lletania sociològica, de poema hiperrealista, de narració multitudinària, d’inventari de comportaments i predileccions, de catàleg de novetats tecnològiques, de mostrari de tendències culturals, d’informe socioeconòmic, d’anàlisi psicològica, de quadre de costums i de resum de l’evolució política de setanta anys crucials d’un continent (Europa)? La resposta no és que sí. La resposta és Els anys, d’Annie Ernaux.

Guardonada amb el premi Formentor 2019, que recollirà el cap de setmana vinent a Mallorca, Ernaux és una escriptora de llarga trajectòria que va aconseguir un gran ressò amb Els anys, publicat en francès el 2008. Ara ens arriba en català gràcies a Angle Editorial, amb una traducció solvent de Valèria Gaillard.

Tenint en compte la seva naturalesa especular -el llibre reflecteix, com un diagnòstic preocupant puntejat d’epifanies melancòliques o conciliadores, la realitat en moviment de França des de la Segona Guerra Mundial fins a principis del segle XXI-, i tenint en compte també la intel·ligència amb què l’autora fusiona, amb gràcia i energia, tot tipus de materials, no són estranys ni l’èxit que va tenir ni els elogis que va rebre. Emmanuel Carrère en va dir que era “un dels pocs grans llibres de la literatura contemporània” i John Banville, que “és una revolució en l’art de l’autobiografia i en el mateix art”.

Entre el detallisme i l’el·lipsi

Amb l’objectiu de reconstruir la seva vida i la història recent del seu país, Ernaux recorre a la tècnica del collage i barreja des d’anotacions del seu diari íntim fins a informacions i titulars de premsa, i tot plegat ho integra dins la narració fluvial i descriptiva de tota mena d’esdeveniments, personatges, idees, hàbits, creences i situacions. Ho fa, a més, d’una manera cronològicament clara i ordenada. Primer hi ha la infantesa en la França de postguerra, quan tot ocupava el seu lloc, tot era immutable i tot s’aprofitava; després ve la joventut en plena emergència de la societat de consum, quan “la profusió de les coses amagava l’escassetat d’idees i el desgast de les creences”; després ve el Maig del 68, quan “ja no es podia ignorar que hi havia dos mons i que calia triar”...

Aquest esquema, executat brillantment perquè l’autora maneja molt bé el ritme i sempre sap trobar l’equilibri entre el detallisme i l’el·lipsi, Ernaux l’aplica a tota mena de qüestions: a la condició de la dona, a la concepció de la sexualitat (la repressió del pecat i de l’avortament il·legal, l’alliberament de la píndola contraceptiva, la por recobrada per culpa de la sida), al compromís polític, a la seva trajectòria personal (nena innocent, noia il·lusionada, professional casada, mare, divorciada), a la percepció de la mort...

Aquesta successió de fets, de maneres de ser i d’èpoques, és complementada, a més, per apunts constants sobre com evoluciona la memòria, com canvia la manera que tenim de relacionar-nos (com a individus i com a societat) amb el passat, amb el present i amb el futur, i sobre com això afecta la manera que tenim de representar-nos a nosaltres mateixos i al món en què vivim.

Perspicaç en la seva lucidesa panoràmica i emocionant en el que té de recreació i exploració introspectives, Els anys és sobretot un magnífic llibre perquè Ernaux sap donar forma i expressar fets complexos, idees profundes i estats d’ànim intransferibles gràcies a una prosa desapassionada però vibrant, densa però neta i precisa.