Hi ha una mena de poesia, com la que practica Francesc Parcerisas, a la qual la maduresa del poeta no pot sinó fer guanyar virtuts: pes específic, solatge, gravetat de dicció, saviesa en la capacitat formalitzadora. En altres mots, eficiència qualitativa. Poesia que es fa gran per mor de l’ofici però sobretot gràcies a la intensa vida viscuda amb intel·ligència serena i amb el necessari distanciament per a la reflexió (sobre vida i poesia), la lectura (un bagatge pesant i fecund) i la contemplació, la mera contemplació de la realitat i dels moviments i gestos dels homes i les dones. Poesia de l’experiència moral, però cada vegada, per dir-ho d’alguna manera, més radicalitzada.

No cal remuntar-nos -o potser sí- al monòleg dramàtic de Robert Browning, encara que el reconeguem en la seva mínima expressió, però l’hàlit d’un Robert Lowell, d’un Philip Larkin, i fins i tot d’un Ted Hughes (a Creure, per exemple), hi són ben presents. L’anglofília de Francesc Parcerisas és proverbial, i la lliçó de T.S. Eliot està ben apresa. Una poesia perillosa per a l’aprenent incaut, aparentment fàcil d’imitar a partir dels grans models, però també, amb la mateixa facilitat, propensa a esfondrar-se en la banalitat més patètica si no se’n coneix les entreteles, les costures, la carcassa que ha de sostenir l’edifici, els fonaments que li donen base.

Resoldre el problema del to

Els elements en joc són diversos i complexos, però, per no fer-ho prolix, emfasitzarem una qüestió bàsica: el problema del to. I aquí és on excel·leix Parcerisas. Es tracta d’una qualitat de la parla que ho amara tot. L’actitud del poeta respecte del seu objecte, el poema, i respecte de la seva audiència imaginada, determina el to. I quan aquest és fruit d’ofici i experiència, s’investeix d’una autoritat indiscutible. Això és sols un aspecte nuclear d’un conjunt d’elements diversos: tractament acurat i enginyós de la imatge, elaboració específica de la metàfora innovadora, desenvolupament de la idea i la seva configuració, adequació de so i significat, sentit del vers com a unitat orgànica, i ritme harmònic del poema i del recull sencer.

La poesia potser no és més que una forma d’elevació de significació del dolor, de la misèria, i també de la bellesa i de la felicitat xifrada en el desig satisfet. Sovint l’art de l’el·lipsi, les trames al·legòriques, la formulació tangencial, no són sinó trucs subtils de la poesia per ensenyorir-se del pensament prosaic. De vegades Parcerisas sembla un Príncep del sil·logisme poètic: Ara que dorms, per exemple, on l’objecte poema és com un diamant de políedres cristal·lins, on tot encaixa, on es crea, del no-res, o del quasi-res, una il·luminació, i la situació del poema, amb totes les seves opcions, és un horitzó de possibilitats, totes bellesa, totes veritables. En termes generals, el poeta de Begues ha fet, amb aquest llibre, una passa gegantina, una depuració esqueixada, si això és possible, de la seva poètica. Si en un moment donat pot permetre’s una impecable emulació de Kavafis ( Simó de Cirene ), allí on semblaria lícit de fer-li un velat homenatge al seu poema homònim ( Espelmes ), Francesc Parcerisas va molt més enllà en el pla metafòric (“Tu i jo també fem aquesta vida / lleus. Encesos, temorosos dels dies”) per acabar amb una intensa analogia: “...la matèria del cor / ens serà l’empremta tova / de tot allò que hem dit, una flama menuda / que l’hivern no arribarà a esborrar mai”. Potser és que el poeta, amb la saó dels anys, s’ha anat fent permeable al desassossec metafísic, i intueix, en la paraula poètica, una propietat redemptora.