En un dietari, tot hi té cabuda. Segons el talent de l’autor que l’escriu -la força de l’estil, la gràcia persuasiva del to, l’envergadura de la intel·ligència-, aquesta qualitat omnívora pot ser una font de riquesa o bé una trampa mortal, que enllota el text amb una acumulació de materials descontrolada. Tot i que en literatura no hi ha receptes que valguin, és evident que tenir un caràcter singular i treballar amb paciència i rigor és una garantia a l’hora d’escriure un dietari sense que es desbordi per les vies de la impostura, el tòpic, l’autocomplaença i la floritura.

La finestra de Vermeer és el dietari d’un any sencer (el 2013) de la vida del seu autor, el poeta, novel·lista i assagista Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947). Al llarg de les seves més de 500 pàgines, el lector hi trobarà, efectivament, tot el que pot trobar-se en un llibre d’aquesta naturalesa: records personals, comentaris de llibres i de pel·lícules, anàlisis de l’actualitat econòmica i sociopolítica, passions, disgustos, plaers, temors, xacres anímiques i corporals, anècdotes relacionades amb el món literari, retrats o referències d’escriptors més o menys coneguts... En un passatge, Rovira recupera una reflexió de Voltaire sobre la vida i la mort, i li retreu que sigui “més enginyós que real”. La frase és clau per entendre un dietari que es proposa consignar, sense afectacions, “la vida d’un personatge que es diu igual que l’autor, que viu a la mateixa casa que ell, quecomparteix els seus amors, els seus gustos, les seves aversions”.

El resultat és, en conjunt, excel·lent. Sobretot, per la consistència clara i elegant de la prosa de Rovira -pel timbre de robusta hospitalitat amb què ressona- i per la intel·ligència amb què observa, reflexiona i jutja tot el que capta la seva atenció. És una intel·ligència estimulant fins i tot quan s’està en desacord amb les seves conclusions, cosa que passa més d’un cop perquè Rovira, d’opinions contundents i arriscades, pensa sense mals vicis gregaris i escriu -l’expressió és seva- sense timidesa.

La paciència de continuar

El Pere Rovira que ha escrit aquest dietari porta una vida, tal com diu ell mateix, molt diferent de la que va portar durant anys. Ja són lluny les bauxes de sociabilitat de temps enrere, producte de “la turbulència” íntima i “la vanitat”, i ara viu en una soledat pletòricament volguda, sedentària i productiva, matisada només per la companyia de la dona a qui estima amb un amor agraït i pacíficament apassionat, per la presència més o menys constant dels fills i de la mare quasi nonagenària, i pels ocasionals encontres amb vells amics, tant del món literari català com castellà.

La severa autocrítica que de tant en tant aplica al seu passat vital i literari, que no el porta a renegar ni del que va viure ni del que va escriure però sí a passar-hi comptes, dóna legitimitat a les crítiques que dedica a altres escriptors. En general ponderat però sempre intens, Rovira maleeix el que li desagrada i celebra el que li plau amb la mateixa naturalitat convincent. Entre el que li desagrada, hi ha les aprensions de la vellesa, la mescla d’ingenuïtat i prepotència que determina el comportament de tants poetes, el cosmopolitisme provincià de Muñoz Molina, la boira lleidatana...; entre el que li plau, hi ha el noble record del pare mort, la poesia de Baudelaire, el vi, els exemples modèlics d’Espriu i Vinyoli, la caça, les migdiades...

Per si tot això fos poc, de tant en tant apareix el Rovira poeta -autor de poemes memorables- i amolla una frase precisa i plàstica com un vers: “Quan el cirerer floria, semblava un núvol de perfum blanc”. Es nota que La finestra de Vermeer és el resultat no de “la pressa a acabar” sinó de “la paciència per continuar”. Excel·lent.