El novel·lista Vsèvolod Ivànov relata que l’hivern de l’any 1920 a les aules de la venerable Casa de les Arts de Petrograd (actual Sant Petersburg) hi feia tant de fred, que fins i tot la tinta es congelava. Per això Ivànov es descordava l’abric quan començava la primera classe i es posava el tinter sobre la panxa, perquè quan sonés el timbre la tinta estigués descongelada i el professor pogués signar al registre. Un dia, però, les temperatures havien baixat tant que els estudiants van fer campana massivament, i quan Blok va arribar a l’aula només hi havia un estudiant esperant-lo, i aquest era Ivànov. El mestre no es va immutar gens i, tot encetant una conversa amable amb el jove, es va passar quatre hores parlant-li animadament de Cervantes i d’ El Quixot. Quan Ivànov, que no se n’avenia, de ser l’únic destinatari d’aquell discurs inspirat, li va allargar el tinter, el poeta va apuntar al registre: “Aleksandr Blok. Literatura europea. Una hora”.

El rus Aleksandr Blok (1880-1921), a més d’haver sigut professor a la Casa de les Arts de Petrograd -una institució docent postrevolucionària- els últims dos anys de la seva vida, és un poeta imprescindible, un dramaturg innovador i “una figura clau del simbolisme”, com diuen tots els manuals. Fins ara els únics llibres de Blok que teníem en català eren Els dotze i altres poemes, traduïts per Guillem Nadal, i La barraca de fira, les obres teatrals en l’esplèndida versió de Nina Avrova i Joan Casas. Ara tenim Venjança i altres poemes, una mostra important de la seva poesia, publicada per Adesiara i traduïda per Esteve Miralles i Ricard San Vicente d’una manera competent i àgil que permet captar l’esperit dels originals. Hi trobem, d’una banda, el Blok líric i espectral de les visions simbolistes, entre les quals destaca La desconeguda, una dona misteriosa que té la sensualitat desinhibida d’una prostituta i alhora està envoltada d’una aurèola de bellesa mística a mig camí entre la realitat i l’al·lucinació etílica d’un poeta aficionat a les tavernes. De l’altra, hi surten les peces més rellevants de contingut polític, com ara el tercer capítol del poema èpic La venjança, que segons l’autor va sorgir “sota la pressió de l’odi cada cop més gran que sentia per les diverses teories del progrés”, o Els dotze, que van representar un cant a la revolució i van fer que alguns amics liberals del poeta li giressin l’esquena, abocant-lo a la soledat i la depressió.

El Blok més cru, absent

Un encert de l’edició són dos annexos que contenen La missió del poeta, un discurs que Blok va pronunciar el dia del 84è aniversari de la mort d’Aleksandr Puixkin, i una tria de poemes afectuosos dedicats a Blok pels seus contemporanis. Faltaria, potser, mostrar l’altra cara de la relació entre poetes que Blok ens revela en alguns dels seus poemes més crus i despietats, que no s’han inclòs en aquest recull. Per exemple, Poetes, en què retrata amb una sinceritat aclaparadora la vida dels seus companys de gremi (o de destí, com diria ell, convençut que el destí és l’única propietat real del poeta): viuen en un barri sòrdid, se saluden amb un somriure arrogant, es reuneixen per malparlar dels editors i enyorar un passat feliç, ploren d’emoció en veure una flor o un núvol, es juren amistat quan estan borratxos, i després, inevitablement, vomiten. A més, Blok s’inclou en aquest quadre honestament, sense cap mena de coqueteria; i és per això que l’escoltaríem de prop les hores que calgués, en lloc d’una sola hora acadèmica.