Vet aquí una intimitat despullada: Mística conilla (Edicions de 1984), el nou recull de contes de Jordi Lara (Vic, 1968), un retorn impossible a la infantesa, un llibre apedaçat de “records sense sostre”, de somnis mal tancats: “El combat contra l’oblit està perdut però no s’acaba mai”. I és d’aquest combat, d’aquest passat imperfecte, que neix el joc literari i oníric de Jordi Lara, un món on tot es confon, present, passat i futur, realitat i ficció, records i somnis, pares i fills. “No us esforceu a ser racionals, que pot ser útil per aixecar un pont, un negoci, una idea col·lectiva, no pas per explicar una veritat íntima”.

En el viatge al seu remot interior, Lara no hi troba ni una infància feliç ni una de desgraciada; no és un viatge nostàlgic, sinó la recerca de la llibertat solitària de reinventar-se, de repensar-se, d’entendre qui va ser i potser, de retruc, qui és. Hi troba el detall de la vida menuda, els replecs sentimentals d’unes relacions corcades, l’estafa d’una realitat tan irreal com el present, com una pel·lícula passada de moda i absurda. Hi troba, al capdavall, la ficció alliberadora, fantàstica i dura de pelar.

Mística conilla és l’últim de sis contes aparentment molt diferents, però tots amb la mateixa música de fons: la dialèctica entre memòria i creació, realitat i ficció. Amb l’ajut de Verdaguer i de Borges, de la mà d’altres fantasmes anònims, Lara basteix un món de perdedors, de fugitius de si mateixos, un món fet de derrotes païdes a foc lent, en què tothom fuig de la vergonya de fugir. Sí, el llibre és una fugida enrere, a veure si per atzar trobem el sentit de la broma de la vida. Cada detall recreat, capturat, cada esqueix de veritat és un pam de terra sembrat, un pam de prosa poètica conquerit en aquesta batalla literària.

Lara és un nen perdut en la poesia verdagueriana del bosc de la infantesa, és un fill independentista que porta el pare moribund a visitar els seus orígens andalusos, és un crític de cine superat per la realitat, és un jove desorientat que retorna al poble per ajudar l’oncle pessebrista que s’ha extraviat, és un cinèfil que s’asseu amb Borges en una sala de barri a Buenos Aires per narrar-li la pel·lícula -“ confío ciegamente en usted ”, li diu l’escriptor-, i és un home suposadament madur que explica un sopar de veterans de l’escola. Un apunt final: diria que el llibre és molt sincerament i despulladament masculí. Perquè com diu el Borges de Lara, “ser mujer és un privilegio que me ha sido negado ”.