Passa sovint als restaurants. S’ha acabat l’àpat i el cambrer s’acosta amb una safata: “ Limoncelli? Són per baixar!” Diposita sobre la taula uns gots petits plens d’un líquid groc que el més probable és que sigui apreciat a l’instant -“Mmm!”- perquè és bo de passar, però que al cap d’unes hores pot convertir-se en un mal de cap letal per culpa de l’excés de dolçor. No diríem que la nova entrega de les trifulgues del comissari Montalbano sigui dolça, perquè hi ha sang i garrotades, mafiosos i delinqüents, ni que provoqui mal de cap, perquè és de lectura rapidíssima, però sí que recorda el licor italià per la certa lleugeresa i la manca de cos.

La novel·la negra és pura trama, això està clar, però també ho és que els grans clàssics que l’han cultivada han perviscut perquè hi van aportar alguna cosa més: els passejos de Maigret pels quais boirosos de París, els silencis eloqüents dels capellans en les novel·les de Sciascia. Des de fa un cert temps, però, els comissaris que s’han fet més populars, com ara el Harry Hole de Jo Nesbo o el Brunetti de Donna Leon, són en certa manera més tous. Com els seus predecessors, són homes que han passat l’equador de la vida, que n’estimen els plaers bàsics com el menjar i el sexe, una mica misantrops i amb un cervell que els funciona de meravella, però no tenen la mateixa foscor ni el pessimisme vital que caracteritzava els seus pares. Montalbano té el famós “escull de pensar”, un racó a la vora de l’aigua on s’asseu a meditar, però en cap moment tenim la sensació que res del que li pugui passar serà realment trasbalsador, per a ell o per al lector. Sense que hi tingui res a veure, tot i que en el fons sí que hi té, hi ha un aspecte formal -el tall entre capítols- que no sembla que obeeixi a cap lògica que no sigui la d’un càlcul aproximat del temps que un lector modern pot dedicar a la lectura, i que provoca un efecte del tot desconcertant, perquè es tallen converses o raonaments ben bé per la meitat.

Aproximació a la cultura local?

Hi ha un altre aspecte que se cita sovint en parlar de la novel·la negra: “L’important no és la trama sinó el que aprenem de la cultura del país on passa la història”. Tampoc és el cas: de fet, la trama està molt ben orquestrada i encara millor servida. El “joc de miralls” a què fa referència el títol és marejador de debò i confon el lector més d’una vegada, com ha de ser. Ara, mencionar un parell d’àpats a base d’ arancini (aquelles boles d’arròs arrebossat) o delasanya (de verdures!) o introduir-hi un cap local de la Màfia no converteix el llibre en un manual de cultura siciliana. I encara hi ha un tercer aspecte que té a veure amb un cert “envelliment” del gènere: la novel·la negra que va enlluernar els lectors, la de Hammett i companyia, estava escrita als anys 40 i 50, i el context històric justificava en tot moment les anades i vingudes dels protagonistes, que no paraven d’entrar i sortir dels cotxes i de les cases. Avui, amb quatre trucades de mòbil i dues consultes a internet, la majoria dels casos estarien resolts. Costa de continuar creient que cal “passar per la Unitat de Narcòtics havent dinat”. Això no és culpa dels escriptors, això són els temps en què escriuen, però el que han de fer és adaptar-s’hi.

Cal fer justícia a una cosa, però, i és la feina del traductor, l’escriptor i lingüista Pau Vidal, que ja fa anys que respon al privilegi d’haver-se convertit en el traductor habitual de Camilleri al català amb una feina molt fina, traslladant els dialectalismes de l’italià a dialectes del català. No es pot dir que no alimenti gens, la lectura d’un Montalbano, però és difícil notar aquell regust especial del fons del paladar. I en canvi és fàcil notar aquella set d’una mica més.