El vitalisme savi de Robert Louis Stevenson

Hi ha escriptors que t’encomanen una energia vital formidable: t’eixamplen la curiositat pel món, treuen la pols a tots els racons de la teva llibertat íntima i t’indueixen a abraçar sense reserves un gojós esperit aventurer. Robert Louis Stevenson (Edimburg, Escòcia, 1850 - Vailima, Upolu, Samoa, 1894) és el paradigma d’aquesta mena d’escriptors. I no tan sols quan es tracta de les seves meravelloses novel·les.

En defensa dels ociosos, ben traduït per Xavier Zambrano i pulcrament editat per Viena Edicions, recull cinc articles que l’autor de L’illa del tresor va publicar en diferents revistes entre el 1874 i el 1878. Són, per tant, obra menor i de joventut. Tanmateix, la prosa atlètica, espontània i neta amb què estan escrits ja és poderosament stevensoniana, igual que ho és la intel·ligència entremaliada i sagaç que l’autor hi desplega.

Reflectir la personalitat

Els cinc textos del volum no tenen res en comú, més enllà de mostrar diferents aspectes -actituds, idees, interessos, temperament- de la personalitat de l’autor. És una personalitat caracteritzada per un vitalisme ple de força i d’innocència. A l’article que dóna títol al conjunt, Stevenson ataca la tirania de l’utilitarisme, fa una apologia dels coneixements no pragmàtics i de la importància de cultivar “l’art de viure”, i finalment recomana no desatendre “el deure de ser feliços”. Al memorable Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, una lectura obligada per als creadors incipients, recorda com de rar i valuós és tenir una vocació, i avisa que aquesta i no cap altra és la qüestió clau. “Si algú estima el conreu d’un ofici, sense cap consideració de fama o fortuna, és que els déus l’han cridat”.

El tercer article, Sobre l’enamorament, és el més juvenil de tots, però està escrit amb una gràcia entre sentimental i desenfadada que el fa de molt bon llegir. Del titulat Vellesa rondinaire i joventut, se’n pot dir que és una petita joia massissa com el sentit comú i brillant com l’entusiasme. Sobre l’encant dels llocs desagradables, que tanca el llibre, és un enfilall d’impressions i reflexions. Potser és el que té menys entitat literària, però igualment s’hi nota el geni senzill i inexhaurible d’un dels escriptors més fabulosos del segle XIX.