Amb la seva primera novel·la, Tram 83, Fiston Mwanza Mujila (República Democràtica del Congo, 1981) s’ha proposat descriure i narrar el desgavell social, econòmic, polític i moral que estructura el seu país. Per fer-ho ha defugit la fórmula del monumental fresc novel·lístic i s’ha inventat una geografia de ficció, anomenada Ciutat-País, que li permet concentrar en un espai reduït tot allò que caracteritza la realitat congolesa: un general despòtic que ostenta el poder amb arbitrària mà de ferro, la cobdiciosa explotació de les mines de diamants, els estralls d’una guerra civil cronificada, la intromissió constant de les potències estrangeres, i les misèries, astúcies, tripijocs i desesperades felicitats de la majoria de la població.
El centre neuràlgic d’aquesta Ciutat-País és el Tram 83, un bordell-cabaret per on circula tota la fauna de l’indret. També els dos protagonistes: el Lucien, un escriptor ingenu a qui tot déu pren el pèl, i el Rèquiem, un cínic tan malparit com carismàtic, que formen una parella pròpia de la literatura picaresca. Coherent amb l’escenari saturat de frenesís nocturns en què es desenvolupa la història, la novel·la està escrita amb una prosa imaginativa i descordada -les frases són com petites explosions sensorials-, en un to agressivament desenfadat, de festa molt passada de voltes; és a dir, als antípodes de la gravetat i el dramatisme amb què sol explicar-se el món dels països centreafricans.
A l’interessant pròleg amb què s’obre el volum, Yannick Garcia fa referència als orígens literaris de Mwanza Mujila en el camp del teatre i de la poesia recitada. També diu que una de les seves principals influències és el Giant Steps, de John Coltrane. No ens pot sorprendre, per tant, que Tram 83 sigui, sobretot, ritme, ritme i ritme. Agafeu les imprecacions d’un rapsode entre còmic i irat, mescleu-les amb la llibertat desenfrenada del jazz i obtindreu Tram 83. Traslladar al català la vivacitat i la riquesa lingüístiques de l’original francès deu haver estat una tasca àrdua. En aquest sentit, la traducció d’Anna Casassas Figueras s’intueix extraordinàriament enginyosa i meritòria.
Sigui com sigui, aquest portentós devessall d’energia verbal, que és el punt fort de la novel·la, n’és també la limitació. Entre tant de vertigen, els personatges queden difuminats i l’argument avança amb una regularitat monòtonament sincopada. Això no impedeix, en tot cas, que hi hagi pàgines d’una urgència vibrant, plenes de tragèdia, humor, mala llet i exuberància.