BarcelonaVíctor del Árbol (Barcelona, 1968) té una llarga carrera literària que va començar amb El peso de los muertos (Castalia, 2006), quan encara treballava com a Mosso d'Esquadra. Distingit amb diferents premis, entre ells el Nadal per Abans de gairebé tot (2016) i el reconeixement com a cavaller de les Lletres i les Arts de l'Acadèmia Francesa, l'escriptor situa la seva darrera novel·la, Nadie en esta tierra (Destino), en dos moments diferents, el 1975 i el 2005, i relata la història d'un inspector de policia, Julián Leal, obstinat a salvar un infant, el Chinchilla. A la novel·la, a més d'un poble gallec, Del Árbol retrata els barris més marginals de Barcelona, sacsejats per la droga i on tothom sobreviu com pot, i on creix el Chinchilla, però també despatxos dels qui manen i fan el que volen, perquè tenen poder per fer-ho.

L'escriptor coneix força bé tots els escenaris dels quals parla. Va créixer en un barri humil, Torre Baró, i ha passat moltes temporades a Galícia: "A la novel·la hi aboco records de la meva infància, però no és la meva novel·la més autobiogràfica, com sí que ho va ser El hijo del padre (Destino, 2021). Nadie en esta tierra té més a veure amb la meva percepció de la delinqüència. Hi ha la més visible, que té l'origen en la pobresa, on els delinqüents són buscavides. I hi ha una delinqüència invisible i intocable que no es pot destruir. Aquesta també la vaig conèixer quan treballava als Mossos d'Esquadra". Per a Del Árbol tenia un punt de frustració lluitar contra aquesta delinqüència molt més poderosa. "Jo els anomeno la fraternitat dels intocables, sempre hi són, perquè sempre hi ha relleu", assegura.

Un retrat de la policia espanyola

Per a Víctor del Árbol, que ja no viu a Torre Baró, els espais físics i emocionals marquen el caràcter, però no són determinants: "Hi ha sempre la llibertat de poder escollir, però a Barcelona hi ha moltes fronteres invisibles que descric a la novel·la, i travessar-les és molt difícil. No té res a veure la manera com es veu la vida en un lloc amb la manera com es veu en un altre", afirma. A la novel·la, l'autor deixa clar que el que és just no sempre es correspon amb el que és legal. El policia Julián Leal va créixer a Galícia, té un passat traumàtic, i vol fer allò que considera just: "Salvant el nen, vol salvar la innocència i també l'infant que ell va ser i a qui ningú va poder salvar", assegura Víctor del Árbol.

El petit poble gallec del qual va fugir l'inspector i al qual torna quan li diagnostiquen una malaltia, és un univers tancat, on el poder es transmet de generació en generació, i amb una important presència del tràfic de drogues. "A finals dels anys 70 i principis dels 80, Galícia era la porta d'entrada de cert tipus de drogues que van canviar la societat espanyola", diu. L'escriptor s'allunya força dels models policials estereotipats i s'esforça a descriure l'ecosistema de la policia espanyola: des dels agents que enyoren un passat en què tenien màniga ampla fins als policies més vocacionals que volen canviar les coses i protegir els més vulnerables. Leal té un punt d'heroi tràgic. "Vol fer el que és correcte encara que tingui conseqüències terribles per a ell. Fer el que és correcte a vegades és el més heroic, perquè el més fàcil és mirar cap a una altra banda", diu l'autor.

Julián Leal no és l'única veu de la novel·la. Hi ha un sicari capaç de matar sense gaires remordiments. Va començar a assassinar amb 13 anys i no té cap mena de bondat. Tanmateix, la intenció de l'autor és que generi empatia amb el lector. "Crec que quan algú s'acosta a la llum, d'alguna manera, perd una mica la seva foscor", assegura. Com el sicari, del qual no sabem el nom fins al final, s'acosta a la llum, però això forma part de la intriga de la novel·la...