Bernard Pivot: “El pa o el vi estan amenaçats? Doncs el llibre tampoc”
La llibreria Jaimes ha fet 75 anys i, per celebrar-ho, ha convidat a Barcelona Bernard Pivot, l'home que va aprofitar la televisió per fer llegir milions de llibres
Barcelona¿Hi ha passat gaire temps, vostè, a les llibreries?
Quan feia el programa Apostrophes, no hi anava mai: m’he passat la vida rebent llibres de franc, llegint-los i cobrant per fer-ho. No em digui que no és meravellós! No està gens malament com a vida, no creu?
¿La llibreria i el llibre formen part d’un món que s’està morint?
Amb Amazon i altres circuits d’internet, les llibreries són molt més vulnerables, esclar. A França n’estan tancant moltes. També se n’obren, tot i que potser les unes no compensen les altres. Pel que fa al llibre, no, no corre pas perill.
Per què?
Perquè en necessitem, de llibres. És com si em preguntés: “Està amenaçat, el pa?” Jo li respondria: “No”. “Està amenaçat, el vi?” “No”. “Està amenaçat, el llibre?” “No!” Per descomptat que no.
Vostè és el culpable que els periodistes ens hàgim sentit a dir “No sabeu fer un programa de llibres? Mireu el que fa Pivot, a França!”
[Riu.] Vaja, perdó, eh? Un dia era a Capri amb editors italians i em deien: “Com és possible que nosaltres, a Itàlia, no tinguem un programa com Apostrophes?” Jo els vaig contestar: “Deu ser perquè no ho volen. Al país de laCommedia dell’Arte, segur que trobaran algú que sigui capaç de fer-lo”. Tot seguit, un editor italià va dir: “Sí, potser sí que trobaríem un periodista, però en qüestió d’unes quantes setmanes algú de nosaltres ja l’hauria comprat”. [Riu.]
Ningú no l’ha volgut comprar?
Si vaig aguantar tant de temps a la televisió francesa no és pas perquè només fes bons programes, també en vaig fer de dolents, sinó sobretot per ser irreprotxable des del punt de vista de la moralitat. Si no, és impossible. Per això sempre he sigut molt honest, molt distant, i he triat els llibres que m’agradaven. De vegades, la meva elecció suscitava discrepàncies, però mai no era immoral; mai no he intentat afavorir un editor en benefici d’un altre. Mai.
Quin és el secret per combinar televisió i literatura?
Al meu parer, no és gaire complicat, perquè amb què treballa, l’escriptor? I el periodista també. I què sent, el teleespectador? Paraules.
Però veiem imatges.
Sí, però els escriptors poden parlar de coses extraordinàries, i per això poden despertar una curiositat que no trobem en els polítics, els economistes o els esportistes.
Sempre m’ha fet l’efecte que els francesos gaudeixen parlant en francès, que troben gust en l’eloqüència i la declamació...
Sí, ens agrada. Hi ha la tradició francesa de la conversa de saló. Moltes dames importants del segle XVIII tenien un saló en què rebien savis, i, en certa manera, me’n considero el modest hereu. Què vaig fer a Apostrophes? Vaig convidar grans escriptors, de vegades fins i tot científics, i a França, entre els que tenen una gran estima per les ciències o la literatura, hi ha una certa tradició de la bona conversa.
Quins escriptors en català o castellà va entrevistar?
Jorge Semprún m’agradava molt. Érem amics íntims. Ell era del Madrid i, per fer ambient, jo anava amb el Barça. Però des que és mort sento una certa tendresa pel Madrid. Per cert, heu fet un bon fitxatge: Umtiti. També recordo Javier Marías, Pérez Reverte (que té molt èxit a França), Vázquez Montalbán i, sobretot, Eduardo Mendoza. Em va impressionar molt La ciudad de los prodigios, és un grandíssim llibre.
I García Márquez?
No, no vaig entrevistar mai García Márquez perquè, per a ell, era un periodista una mica massa burgès.
Vostè té compte de Twitter. Què hi ha descobert?
No res, el plaer d’escriure piulades. Al matí, quan em llevo amb la ment fresca, amb l’olor de cafè i del pa torrat, escric dues o tres piulades. Trobo que resumir un pensament és un exercici saludable a la meva edat. A més, és un exercici d’estil, perquè no pots superar els 140 caràcters.
A Twitter va dir que les cartes d’amor de Mitterrand el feien un bon escriptor.
Sí, Mitterrand hauria pogut ser escriptor. Ho reconeixien fins i tot els seus adversaris. Vaig fer tres programes amb ell i tenia estil d’escriptor. Això ja s’ha acabat. A França, vam tenir un model de polític literari, cosa que deixava bocabadat el món sencer. Els americans se’n feien creus, que tinguéssim Georges Pompidou, que era autor d’una antologia de poesia, o De Gaulle, que escrivia les seves memòries. Amb Chirac, Sarkozy i Hollande, s’ha acabat la literatura.
Com està, França?
País difícil, complicat. Diguem que França és víctima d’una febre malauradament obligatòria a causa del terrorisme islamista. També hi ha la febre del burquini. Que tot d’una França s’inflami per una peça de roba és per fer-se’n creus. Abans França era més tranquil·la, més serena. Avui dia és febril. Em colpeix molt veure que França reacciona com un equip d’esports: no passa res i, tot d’una, comença a esbatussar-se sense saber per què. França no és un país serè, avui dia.
Què està llegint?
Sóc president de l’Acadèmia Goncourt i llegeixo moltes novel·les. Ens reunim al Drouant, la fem petar, mengem, bevem i acabem discutint sobre llibres. És un plaer. A la meva edat, si no és per plaer, ho deixes córrer.