Edicions de 1984 estrena col·lecció. Es diu La Clàssica i recupera novel·les escrites sobretot entre els segles XVI i XIX, però també de principis del XX. Un dels aspectes més interessants de l'aposta és que l'editorial no es limitarà a repescar les obres més conegudes de determinats autors. "Podem dir que, si fem Balzac, farem molt Balzac", avisen. "I el mateix diem de Fontane, d'Elisabeth Gaskell, de Zola i de tants altres". Entre aquests altres, hi haurà Chateaubriand, Michelet, Hardy... Amb els temps que corren, una iniciativa com aquesta és euforitzant.
El primer títol de La Clàssica és La terra , d'Émile Zola (París, 1840-1902), un dels grans novel·listes europeus, que és com dir universals, del XIX. Tal com explica la traductora Anna-Maria Corredor (bona feina) en la breu presentació, La terra és un dels títols que componen el cicle dels Rougon-Macquart (1871-1893), que consta d'una vintena d'obres. El propòsit de Zola, d'arrel clarament balzaquiana, era oferir una visió -científicament penetrant i exhaustiva- de la societat francesa durant l'època del Segon Imperi.
Ambientada a Rognes (Romilly-sur-Aigre), al poble de la Beauce, La terra ens mostra una societat agrària encara preindustrial, que funciona tal com ha funcionat durant segles. Els personatges de la novel·la -sobretot pagesos- viuen en total simbiosi amb l'entorn. Les seves vides, rutinàries, dures, estan regides pels cicles de les estacions i per les feines que han de desenvolupar a cada moment. Són homes i dones, esclar, però formen part del món estàtic, repetitiu i tancat del camp amb la mateixa naturalitat que els animals, el blat, el cel i les pluges. Si tenim en compte la teoria rousseaniana segons la qual l'home és bo i pur per naturalesa, i que són la societat o la civilització que el corrompen, que li fan malbé les seves virtuts de "bon salvatge", es podria dir que Zola és l'escriptor antirousseanià per excel·lència. Perquè els personatges de La terra són com animals. Literalment. El fet de viure sotmesos a les tiranies de la naturalesa -passions i pulsions: d'una sexualitat sense fre i d'una violència incontenible- no tan sols no els fa ser més morals o més bons, sinó que els bestialitza i els fa treure el pitjor que porten dins.
En aquest sentit, és paradigmàtica la família protagonista. El pare, l'avi Fouan, de 70 anys, decideix fer repartiment de béns entre els seus tres fills. A canvi de la donació, els fills l'hauran de mantenir i n'hauran de tenir cura fins que mori. En comptes de comportar-se amb amor, responsabilitat i gratitud, els fills aviat es revelen insolidaris, d'una mesquinesa i un egoisme brutals. Igual com la majoria de personatges que poblen la novel·la, només els interessen els diners i la possessió de terres. Regits per un instint implacable de supervivència, són incapaços de mostrar cap mena d'afecte o de bondat. I si aparentment tenen bons sentiments, a la fi sempre es demostra que són espuris: si acullen el pare, no pensen en el seu benestar, sinó en el seu testament.
Escrita amb una prosa musculosa i precisa, d'una plasticitat imponent, La terra és plena de formidables descripcions d'escenaris i de poderoses recreacions del món rural. Amb tot, és d'un tremendisme tan constant que, a moments, fatiga. I sembla fals. Amb la seva mirada d'intel·lectual, lúcida però també carregada de prejudicis, Zola brutalitza en excés els seus personatges i el món en què viuen. Fugint del bonisme naïf de Rousseau, Zola se'n va a l'altre extrem i equipara sense matisos la naturalesa amb la bestialitat, com si els pagesos no poguessin tenir, també, una cultura i una manera moral de pensar l'entorn i de relacionar-s'hi. Significativament, Zola parla "del seu enteniment migrat d'éssers aferrats a la terra". Amb tot, ja se sap que la literatura no necessita tenir raó -o encertar en els seus diagnòstics- per ser valuosa. La terra , una caricatura assilvestrada i truculenta del món rural, literàriament potentíssima, permet constatar-ho.