Fidel als seus orígens suecs -i al fet de viure en la quasi sempre ennuvolada Londres-, Sigrid Rausing seu en una butaca tocada pel sol a la Casa Fuster. És la seva primera visita a Barcelona. El motiu de la breu estada que hi farà és la presentació de la reactivació de l’edició espanyola de Granta. Un cop interromput el vincle amb Duomo, Valerie Miles i Aurelio Major han aconseguit que Galaxia Gutenberg assumeixi la publicació del projecte. El primer número de la nova etapa sortirà el mes d’octubre, tindrà unes 256 pàgines i costarà 14 euros. Inclourà una quinzena de textos -la meitat dels quals seran de l’edició anglesa- i serà de periodicitat semestral. Joan Tarrida, editor de Galaxia Gutenberg, considera que la sostenibilitat del projecte passa per vendre entre 1.500 i 2.000 exemplars de cada número.

Revista d’una llarguíssima trajectòria en anglès, fundada el 1889 per estudiants de la Universitat de Cambridge i transformada el 1979 com a publicació que volia mostrar “la nova escriptura”, Granta viu actualment una tercera i important etapa d’internacionalització gràcies a Rausing, que el 2005 va fundar Portobello Books amb el seu marit, Eric Abraham, i l’editor Philip Gwyn Jones, i que aquell mateix any va comprar la revista.

¿En quin moment va descobrir Granta i què li va cridar l’atenció de la revista?

Va ser a principis dels 80, quan estudiava història a la Universitat de York. El que em va fascinar de Granta va ser la sensació d’estar llegint alguna cosa en un nou format. Cada narració i cada reportatge eren únics, i mostraven punts de vista interessants. Vaig subscriure-m’hi de seguida. No me’n vaig donar de baixa mai.

¿Recorda què llegia, en aquells anys? Vostè va néixer a Suècia l’any 1962, per tant, tenia uns vint anys, llavors...

M’agradaven molt els contes de Raymond Carver i de Katherine Mansfield. També les novel·les de Joseph Conrad, i les d’Iris Murdoch, que en aquells moments era molt important i que encara ara em sembla boníssima, tot i que poca gent se’n recorda.

Llegia gaires suecs?

Sí, esclar. Vaig descobrir August Strindberg una mica tard, però la totalitat de la seva obra és interessant. També m’agradava Harry Martinson, i Sven Lindqvist, autor d’assajos com Historia de los bombardeos i Exterminad a todos los salvajes. És una veu d’una gran claredat moral.

Després d’estudiar història, va doctorar-se en antropologia social a la University College de Londres. Va passar una temporada en una granja col·lectiva a Estònia. Què hi va aprendre?

Em va sorprendre constatar que els seus habitants vivien tan aïllats, sense tenir consciència de què havia passat realment durant tot aquell temps. Van ser uns anys de repressió, però hi havia una repressió sistemàtica dels records per part de l’URSS. M’impressionava molt sentir els testimonis de la gent que havia desaparegut als gulags. No es va saber què hi passava realment fins que Soljenitsin va publicar Un dia a la vida d’Ivan Deníssovitx. Hi havia moments que tot plegat em recordava aquella escena del 1984 d’Orwell en què el personatge és incapaç de formular una resposta clara a la pregunta de si és feliç o no.

A banda de tirar endavant el Sigrid Rausing Trust, que en una dècada ha fet una important tasca humanitària -les donacions superen els 250 milions d’euros-, l’any 2005 va fundar la seva pròpia editorial.

En ficció, Portobello Books publica autors en llengua anglesa, però també força traduccions: Herta Müller, Marieke van der Pol, Julya Rabinovich i David Trueba, entre d’altres. En la col·lecció de no-ficció, ens centrem en temes que políticament o socialment estan d’actualitat. Penso en Cruel Britannia: a secret history of torture, de Ian Cobain, i Behind the beautiful forevers, de Katherine Boo, aquest últim sobre la pobresa en un suburbi de Bombai.

En el cas de Granta, ¿com és que va decidir quedar-se-la?

Sempre hi he tingut afinitat i m’he sentit identificada amb els seus objectius. M’agrada la combinació de veus quasi desconegudes i autors consagrats. Hi pots trobar noms com Melinda Moustakis i Miroslav Penkov al costat de Lydia Davies, Haruki Murakami, António Lobo Antunes i Charles Simic.

L’aposta per la llengua espanyola ha estat destacada. A banda de l’edició de la revista, el 2010 van fer la primera selecció Granta de noms de les lletres hispàniques, com anteriorment havien fet amb els autors britànics i amb els nord-americans.

L’espanyol és una llengua amb una comunitat de parlants escampada per Europa, l’Amèrica Llatina i altres parts del món. En aquest sentit, s’assembla a l’anglès. Fa poc hem dedicat un número a la literatura brasilera i un altre a la japonesa. L’any que ve tocarà l’escandinava.

Granta, per tant, continua centrada a potenciar els valors en anglès, però cada vegada dóna més importància a altres llengües.

Si podem parlar d’una expansió de Granta a escala internacional és perquè editors de diverses parts del món se’ns acosten i volen col·laborar amb nosaltres. El diàleg amb ells és molt important, jo m’ho prenc com un fòrum d’intercanvi d’idees.

¿Ha canviat, la seva aproximació a la literatura, des que el seu contacte amb l’edició és més estret?

M’interessen els escriptors genuïns. Cada vegada intento aprofundir una mica més en el sentit dels textos, en l’estructura i en com el llenguatge és vehiculat. El ritme és essencial, i una bona traducció ho hauria de reflectir.