Josep Pla deia que el mar era un fenomen impenetrable i substancial, una immensitat col·loïdal amb una abrupta capacitat per donar vida i prendre-la, d’engendrar alhora el monstre i la sirena. No sé si recordeu aquell llibre deliciós que va escriure Miquel Martín anomenat Llegendes de mar de la Costa Brava, bellament editat per edicions Sidillà l’any 2012, amb il·lustracions de Llenas Llensa. Un llibre inspirat en les històries i llegendes de la mar, contades bàsicament per mariners, i que deixava un esplèndid regust de sal i miratge. Ara, amb la intenció final -imagino- de recórrer tota la costa catalana, l’editorial ha encarregat a l’escriptor Ignasi Revés (Sarroca de Lleida, el Segrià, 1976) completar aquella idea amb el mateix esperit narratiu, amb la intenció d’exhaurir el litoral català. El resultat és un llibre denominat Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre, un volum que inclou també un pròleg de Baltasar Casanova i amb unes il·lustracions exemplars de David Granato.
Potser la diferència més palesa entre un llibre i l’altre, més enllà de l’estil i la llengua de cada escriptor, radica en el fet que a la Costa Daurada i al delta de l’Ebre, de llegendes pràcticament no n’hi ha. El que sí que hi ha són les històries personals de la gent de la mar; de tal manera que les llegendes, en tot cas, se les inventen els pescadors a la taverna quan no poden sortir a la mar pel mal temps. Els pescadors són, més aviat, gent expansiva i xerraire, d’una memòria sostinguda i ferma. L’oblit no forma part de la seva naturalesa vital, i les històries, al voltant d’una taula i d’una forquilla, brollen i van passant explicades de generació en generació. Però també hi ha generacions que s’extingeixen, com passa amb els oficis lligats al mar. La veritat és que, malgrat que hi ha més eines i més sofisticades, cada vegada hi ha menys pescadors.
Fixar un món que s’esvaneix
D’aquí la importància de fixar en paper, en lleixes i biblioteques, totes aquestes petites històries que fan de l’anècdota una trama existencial. Un món que, de fet, sembla esvanir-se en la broma del temps. D’altra banda, em sembla que aquesta és l’única manera d’acostar a la gent de terra endins el coneixement del món del mar, el color de les seves paraules pròpies, les seves particularitats, el sabor autòcton i gastronòmic, la realitat, les duríssimes condicions de treball, els atzars, les desgràcies i la joia, els noms dels vents i de les eines, la història, el caràcter i la vida.
Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre és la prova que també hi ha literatura en les coses petites, i és aquí on hi ha l’encant del llibre, en el seu localisme substancial banyat per una llengua saborosíssima: ensumdemà, tossino, natros, estos, coixo, unflar, llimplia’l, llerga, allavontes, vàiguen, xicolate, aixintes, xompo...; una delícia conversacional que esquitxa de salabror la llengua viva. I malgrat que una certa nostàlgia va implícita en la pèrdua d’uns temps passats que no tornaran, el llibre és alegre, bell i pròxim. Josep Pla sostenia que l’encant de viatjar (i de navegar) era la lentitud, exactament la variació lenta; francament, a mi em sembla que és el mateix encant que té el rodatge de la lectura.