“Em moro de riure” és una frase que la gent sol pronunciar -no aquells que no riuen mai, que n’hi ha una pila- sense ser conscient que, tant com és bo per a la salut segons diuen molts estudis clínics, riure pot arribar a ser mortal. Quiló d’Esparta, un dels set savis de Grècia, al segle VI aC, es va morir en veure un fill seu guanyar una prova d’uns Jocs Olímpics del seu temps. Zeuxis, un pintor que va viure entre els segles V i IV, va arrencar a riure en mirar el retrat d’una vella, que tot just havia acabat: va trobar-lo tan graciós, que se li va rebentar una artèria i es va morir a causa d’una hemorràgia interna.

Filemó, que era un poeta còmic a cavall dels segles IV i III -tot això abans de Crist; després de Crist s’ha rigut molt menys, i això és un misteri-, es va morir en no poder reprimir el riure quan se li va acudir una broma: ja n’hi ha de gent que riu més dels propis acudits que dels dels altres. El filòsof grec del segle II Crisip es va morir d’un atac incontrolable de riure en veure com un ase es menjava les figues d’un arbre, cosa que, pel que sembla, li va fer més gràcia del compte. L’escriptor italià Aretí (1492-1556, ara sí, de l’era cristiana), autor d’uns celebrats sonets luxuriosos, es va posar a riure amb un tal frenesí a causa d’una anècdota que li explicava la seva germana, que va caure enrere de la cadira on seia i va morir d’un atac de feridura.

Un cas veritablement extrem és el de Lady Fitzherbert, una vídua anglesa del segle XVIII, que va assistir, en companyia d’uns amics, una nit d’abril del 1782, a veure una representació de la famosíssima The beggar’s opera, de John Gay, amb l’actor Bennister, de molta anomenada. En aquest sortir a escena vestit d’una manera molt extravagant, l’auditori en pes va esclafir a riure. La senyora Fitzherbert, que era una dama educada de l’alta societat, va començar rient amb moderació, com tot el públic; però aviat aquell riure es va convertir en una histèria incontrolable, cosa que la va obligar a sortir del teatre, sense parar de riure: al cap de dos dies, encara víctima de l’atac de riure que li havia agafat al teatre, va morir a casa seva.

Lectors: bé que ara ja no hi ha ni el ¡Cu-Cut!, ni l’ Esquella de la Torratxa, ni el Papitu ni tantes revistes satíriques que hi havia hagut abans de la Guerra Civil Espanyola, si algú es predisposa a explicar-vos un acudit, claveu-vos, abans que s’acabi, les ungles al tou de la cama o del braç, no fos cas que us petéssiu tant de riure que passéssiu a pitjor vida. Perquè no n’hi ha cap de millor que aquesta quan es riu, es menja o es beu amb mesura.