Maria Guasch: “Els ressentiments adults sovint neixen de coses puerils”

El desconcert vital és inherent a les novel·les de Maria Guasch. Si a Olor de clor sota la roba (La Magrana, 2014) l’escriptora l’abordava des dels llimbs de la infantesa, ara s’hi capbussa amb una protagonista a cavall de la joventut i la maduresa. A través d’una prosa llampant i efervescent, Els fills de Llacuna Park (L’Altra Editorial, 2017) burxa en les frustracions derivades d’un món que expulsa els que estan perduts

La història de la Clara comença a la presó, on substitueix una professora. Per a la protagonista no és un espai perillós, sinó un refugi. Per què volia transmetre aquesta sensació, aparentment paradoxal?

Quan em va començar a rondar la idea de la novel·la estava fent unes pràctiques de professora de català a la presó de Brians 2. Només en entrar i en sortir m’envaïa una sensació d’estranyesa en veure que els presos em deien adeu i que jo podia sortir però ells no. De cop prenia consciència que aquella normalitat no ho era. L’escola penitenciària és una bombolla, pots oblidar-te que ets dins d’una presó. També em servia com a metàfora de la sensació de la protagonista. Per a ella el món és tan hostil que fins i tot un lloc tan agressiu com la presó pot esdevenir un refugi, precisament perquè està apartat. En aquells moments jo tenia molt accentuada la percepció del món com a selva. Quan entrava allà, la sensació d’aïllament era tan forta que podia arribar a sentir pau.

La sensació d’estranyesa recorre la novel·la. La Clara se sent desconcertada amb els pares i a la feina. També quan retorna al poble on va viure de petita, on semblaria que es podria desfer d’aquesta sensació.

Les meves novel·les sempre tenen a veure amb el desconcert vital. La vida, al final, provoca una certa perplexitat. En un moment de desencant, tornar al passat podria ser una manera de retrobar certa intensitat. Al poble la Clara busca alguna cosa que la redimeixi d’aquesta pèrdua absoluta, però tampoc la troba. Sovint pensem que retrobarem qui sap què quan tornem a llocs del passat, però quan hi som no ens diuen res. És frustrant. El fracàs de la Clara al llarg de la novel·la és que no pot acabar-se d’indignar per certes coses, malgrat que siguin molt doloroses i terribles. Només es troba les restes d’alguna cosa que va passar però que ella no va viure de primera mà.

La confusió vital de la Clara potser és més habitual en l’adolescència o en la joventut més primerenca. Ella, en canvi, voreja la trentena. Per què es va fixar en aquesta edat?

Molta gent de la meva edat fa coses que no els pertoquen i estan en situacions que no s’imaginaven, com ara no poder tenir una casa pròpia i haver de compartir pis. La Clara no està desesperada però sí desencantada. Intuïm que no li ha anat gaire bé la feina en el passat, viu amb el seu germà. És una edat en què sents que algunes coses s’haurien d’estar complint, però veus que no passa.

A banda del desconcert hi ha una intriga sobre el passat que actua com una trama secundària. Per què va incorporar aquest relat?

Em venia de gust que a la novel·la hi hagués alguna cosa veritablement sòrdida. Després em vaig adonar que, pel tipus de personatge i per la meva experiència vital, només podia mostrar aquesta història en segon grau, i així la trama es va convertir en un eco del passat. Són temes que m’obsessionen. Quan era molt petita el món se’m mostrava com un lloc perillós, m’ha quedat marcada l’època de l’heroïna i la sida. He evocat aquesta època a la novel·la, però només ho podia fer de manera secundària perquè no són coses que jo hagi viscut de primera mà.

La infantesa és un tema recurrent en les seves novel·les. Ja apareixia a Olor de clor sota la roba i ara l’aborda com un germen de recels i enveges. Per què la dota d’aquesta mirada?

Els ressentiments adults sovint neixen de coses puerils. La Clara té molta gent amb qui comparar-se, però li segueix coent la competitivitat amb la noia popular de l’institut. En comptes d’oblidar-ho, quan es retroben emergeix la frustració. És una dona de 32 anys i això la segueix perseguint. Això passa molt, fins i tot hi ha gent més gran que se segueix mesurant en les petites coses que li van passar a la infància.

Opta per un narrador en primera persona, de manera que la subjectivitat hi és intrínseca. Què li aporta aquest recurs?

Vull donar una sensació d’immersió molt forta. Més que deixar clars els sentiments dels personatges, vull que el lector en conegui les sensacions a mesura que es mouen pel temps i pels espais. Per això treballo molt amb les olors, els sons, les imatges, i la primera persona m’ajuda a crear aquesta immersió. També és un recurs que permet generar un misteri que m’interessa justament per parlar del desconcert. La Clara és una persona normal però alhora és molt misteriosa, malgrat que no guarda cap secret. A través del discurs en primera persona veus les trampes mentals que es fa a ella mateixa i a nosaltres com a lectors.

Els silencis i la fredor entre personatges imperen al llibre. Com ha construït les relacions entre ells?

Escric d’una manera molt visual. Sento que dins el cap hi tinc una pel·lícula i vaig veient el moviment que fan els cossos, com interactuen per l’espai i com es miren. Alhora això em serveix per seguir explorant la perplexitat i la violència, que està latent a la novel·la i que surt de la frustració de no poder-se comunicar. Aquests silencis m’ajuden a construir una violència soterrada.