L'escriptor que es va inventar la novel·la policíaca catalana mentre buscava pastanagues
Rafael Tasis torna a les llibreries gràcies a l'edició en un sol volum de les seves tres novel·les més conegudes, 'La Bíblia valenciana', 'És hora de plegar' i 'Un crim al Paralelo'
BarcelonaLa col·lecció Crims.cat celebra una fita important, l'arribada al número 100, amb un volum excepcional, Barcelona, trilogia policíaca, que reuneix les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis (Barcelona, 1906-París, 1966): Un crim al Paralelo, La Bíblia valenciana i És hora de plegar. Segons comenta el seu director, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974), doctor per la Universitat de Salamanca amb una tesi sobre el gènere criminal a Catalunya, valia la pena "tornar als orígens del gènere” amb aquest llibre, fent “un reconeixement a Rafael Tasis, la persona que va obrir-ne les portes". Per a Àlex Martín, Tasis és “l’Edgar Allan Poe català”.
Rafael Tasis i Marca va ser escriptor, articulista, traductor, periodista, activista polític i crític literari. Durant anys va regentar la llibreria familiar situada a la rambla dels Caputxins, punt de reunió de la intel·lectualitat catalana. Malgrat haver sigut molt prolífic en molts gèneres literaris (assaig, crítica i novel·la), no tenia estudis superiors: “M’ho he hagut d’aprendre tot jo, a l’atzar de lectures, fora de les hores de treball, sense mètode ni disciplina ni coneixences bàsiques”, confessa en un discurs de 1966 recollit per Martín a la introducció del volum.
La incursió de Tasis al gènere criminal va tenir lloc a l’exili. “Per circumstàncies polítiques, es va haver d’exiliar l’any 39 a París, i del 39 al 48 té accés a la literatura policíaca i a la novel·la negra”, explica Martín. A França, “es converteix en un gran lector de narrativa popular i, a més, entra en contacte amb Ferran Canyameres, que havia signat un contracte amb Georges Simenon per traduir-li totes les novel·les”. Però hi havia un problema: “Canyameres no era capaç de seguir el ritme de Simenon, que treia una novel·la cada 15 dies, i aleshores va contactar amb una sèrie d'amics perquè l’ajudessin a traduir les novel·les. I Rafael Tasis, en nou mesos [del desembre de 1942 a l’agost de 1943], tradueix tretze novel·les de Simenon”.
L'exili a París
El 1944, mentre residia a París, Tasis va saber que en un poble podria aconseguir pastanagues per alimentar la família i, després d’un viatge agònic, les va aconseguir. A la tornada, una alarma per bombardeig el va atrapar en una estació i, assegut, va recordar una notícia de feia anys sobre la mort d’una venedora de loteria. Així és com va néixer Un crim al Paralelo, la seva primera novel·la negra. Poc després va escriure La Bíblia valenciana i, deu anys més tard, És hora de plegar. Les novel·les, però, es van publicar en ordre invers: el 1960, el 1955 i el 1956. La trilogia de Clandestina, “que no s'havia publicat mai en una edició òmnibus”, recorda Martín, ordena les novel·les tal com van ser concebudes.
“Les tres novel·les de Tasis són molt simenonianes. És a dir, són molt urbanes i quotidianes”. Martín defensa que l’encert de la trilogia, d’una banda, està en els protagonistes: “El tenaç, perseverant i rebel Jaume Vilagut, jove comissari de policia del districte de la Catedral, de gran coratge, gens intel·lectual, exempt de sentimentalisme” i Francesc Caldes, “periodista-reporter, intuïtiu i extravagant, gran coneixedor dels detectius més reconeguts de la història amb excel·lents dots per a l’observació i la deducció”, llegim a la introducció. Un duet que segueix sempre l’esquema clàssic crim-investigació-resolució i que pot ocupar-se d’apunyalaments (Un crim al Paralelo), morts (La Bíblia valenciana) o robatoris (És hora de plegar).
L’altra gran “troballa”, en opinió de Martín, és la crònica ciutadana. Les dues primeres novel·les se situen “en una Barcelona que Tasis, des de l’exili, imagina abans dels anys traumàtics de la guerra". És hora de plegar, en canvi, passa a la postguerra. Martín destaca que el “detallisme topogràfic” permet veure l’evolució de la ciutat i que l'autor “fa un recorregut pels carrers, per les avingudes, descriu els tramvies i també els cotxes… Quan viatges amb Tasis per aquestes tres novel·les, estàs viatjant per la modernització de Barcelona”.
En definitiva, recorda Martín, “en Tasis hi ha tots els models clàssics del que seria la literatura policíaca: hi ha la urbanitat, hi ha els personatges, hi ha el costumisme i hi ha la historiografia, que penso que són els quatre grans pilars d'aquestes tres novel·les".
15 anys, 100 títols
Ilya Pérdigo, editor de Clandestina –on actualment apareixen els volums de Crims.cat després d'una llarga etapa a Alrevés–, s'encarrega de fer memòria del naixement de la col·lecció. Tot va començar el 2011 amb una antologia impulsada per Àlex Martín i Sebastià Bennasar, amb 17 relats de 17 autors catalans diferents, titulada Crims.cat. Aleshores, continua Pérdigo, “Martín es presenta un dia a l’editorial i ens comenta que sent la necessitat de crear la col·lecció”. L’objectiu era impulsar “un espai, un marc, on els autors que ja publicaven novel·la negra en català, però que ho feien de forma dispersa”, poguessin “créixer i evolucionar”.
“Encara que sembli mentida avui en dia –afegeix l'editor–, en aquell moment no existia una col·lecció com a tal de novel·la negra en català. Evidentment, veníem de La Cua de Palla [1963], però ja feia molts anys que no existia, i La Negra [1986], de La Magrana, tampoc". Quinze anys després, Crims.cat, que inicialment donava cabuda a autors catalans, ha anat evolucionant i ara també publica autors internacionals i clàssics catalans”. És en aquesta última línia on trobem Algú que no hi havia de ser de Manuel de Pedrolo, Estimat senyor fiscal de Maurici Serrahima i, ara, la trilogia de Tasis. Una iniciativa similar a la d’Anna Maria Villalonga, que el 2018 va recollir tres novel·les negres de Pedrolo al volum A l’ombra del crim (Edicions 62). Entre aquests pioners del gènere en falta un d’essencial. “Es pot avançar que al maig publicarem Tarda, sessió contínua, de Jaume Fuster, amb motiu dels 50 anys de la seva publicació; és un text molt experimental, un homenatge preciós al cinema negre nord-americà –rebla Àlex Martín–. No podem continuar amb Crims.cat sense un Fuster perquè, juntament amb Vázquez Montalbán, van obrir el gènere als 70 i el van modernitzar. Van aconseguir crear una segona escola després dels precedents de Tasis i Pedrolo”.