Que no s’apagui la irreverència de Joan Oliver

Joan Oliver era un home amb molt de caràcter. Un dia la seva filla Sílvia es va comprar un televisor amb la primera paga laboral. L’escriptor es va enfilar per les parets: li va dir que s’havia venut a l’enemic i es va negar a mirar aquell invent diabòlic. Ella, però, veia que quan eren el menjador hi donava llargs cops d’ull a través del reflex d’un mirall. L’actor i director Pep Pla, que el 2006 va estrenar l’única obra d’Oliver que s’ha pogut veure fins ara al Teatre Nacional de Catalunya, La fam, recorda aquesta història amb un somriure als llavis. “És un personatge que m’interessa des de fa anys -comenta-. El vaig conèixer a través de Corrandes d’exili ”. El poema, inclòs a Saló de tardor (1947), i signat com tots els poemes d’Oliver amb el pseudònim de Pere Quart, està escrit amb tot l’enyor d’algú que trobava a faltar Catalunya -des de Santiago de Xile- i inclou una estrofa que ha fet fortuna: “En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res”.

A principis de la dècada dels 80, quan encara era director literari de Proa, el que llavors era president de la Generalitat, Jordi Pujol, va voler concedir-li la primera Creu de Sant Jordi. “Després de molta estona parlant amb Pujol, Oliver li va dir: «Amic, patriota Jordi Pujol, ¿m’has cridat per dir-me que em vols concedir la Creu de Sant Jordi? ¿Que no és prou creu tenir-te a tu de president de la Generalitat?» -recorda l’escriptor Ignasi Riera-. Els estirabots de Joan Oliver, el meu oncle, anaven molt més enllà de la seva literatura”. Riera recorda el dístic final de Vaca suïssa, “homenatge i alhora subversió del poema de Maragall”: “Temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet”.

“Per a mi, Oliver va ser, sobretot, un escriptor oral -afegeix Riera-. Hi ha autors que quan surten a llegir en escena els engegaries. Oliver, en canvi, deixava parada l’audiència”. Una de les seves actuacions més memorables va ser el 1970, en el marc del I Festival de Poesia Catalana del Price, on va acabar cridant: “Llibertat! Llibertat! Llibertat!” Aquell mateix any l’escriptor va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “La seva presència escènica era tan gran que quan va desaparèixer com a persona física la seva obra va perdre rellevància”, comenta el nebot d’Oliver.

Del centenari al present

El 1999 es va celebrar el centenari del seu naixement. Van sortir els últims volums de l’obra completa, hi va haver múltiples homenatges i Riera va publicar Joan Oliver / Pere Quart: l’inventor de jocs (Proa). Demà, l’endemà del trentè aniversari de la seva mort, Sabadell ha organitzat l’homenatge Joan Oliver, al carrer. A les 11.30 h hi haurà una ruta dramatitzada que recorrerà els espais que relacionen l’escriptor amb Sabadell. A les 12 h, 2princesesbarbudes -acompanyades de Xavi Grimau- oferiran un espectacle familiar al Racó del Campanar. A la una del migdia hi haurà un recital amb la presència de Roc Casagran, Eduard Carmona, Tomàs Arias i Cesc Martínez, entre d’altres. “Hi ha pocs sabadellencs que tinguin la Medalla de la Ciutat -diu Cesc Prat, de la Comissió Any Joan Oliver-. A més, Oliver està enterrat a Sabadell i pràcticament no ho sabíem ni nosaltres. Diumenge mateix també farem un acte al cementiri en què Sílvia Oliver cedeix la tomba del seu pare a la ciutat”. Prat recorda que el 30 de novembre hi haurà un altre homenatge a l’escriptor, Al capdavall som bàrbars, on alguns dels intèrprets que han musicat poemes seus cantaran: hi haurà Cesk Freixas, Toni Xuclà i -esperen- Sílvia Pérez Cruz. “Volem reforçar l’autor com a icona d’una gran integritat als anys finals de la vida -comenta-. El 1979 es va negar a votar la Constitució perquè incloïa la monarquia i no recollia el dret a l’autodeterminació”.

Una mirada inèdita

El crític i escriptor Julià Guillamon considera que el compromís polític d’Oliver li va passar factura. “Va ser un referent de l’antifranquisme i això el va acabar perjudicant -diu-. Durant la Transició les figures d’aquells anys van ser liquidades. També va passar amb Maria Aurèlia Capmany i amb Salvador Espriu, tot i que durant el centenari d’Espriu la seva figura ha tornat a ser d’interès popular”. En relació a la irreverència d’Oliver, Guillamon recorda una auca que va dedicar a Tàpies: “Diu -gairebé m’entrebanco- / que estàvem millor amb en Franco”.

Des de la Fundació La Mirada, Miquel Bach treballa des de principis de la dècada dels 90 per publicar textos relacionats amb la Colla de Sabadell. N’ha publicat dos llibres inèdits i tres plaquettes. “Un dels projectes pendents de publicació és el dietari que va escriure a Madrid a principis dels anys 30, mentre feia de representant d’una empresa de frigorífics industrials”, comenta. L’experiència va ser un fracàs. Els comentaris d’Oliver, però, deuen ser sarcàsticament exquisits.

Un autor amb moltes cares

Poeta

A hores d’ara, el llibre més conegut de Pere Quart és Bestiari (1937). L’autor va publicar una desena de títols més, entre els quals hi ha Les decapitacions (1934), Vacances pagades (1961) i Circumstàncies (1968). L’any 1936 va escriure una irada i contundent Oda a Barcelona.

Dramaturg

Oliver va ser un dels primers autors que va començar a recuperar el teatre en català en ple franquisme. D’aquesta etapa, la seva obra més representativa és Ball robat (1958). Dues dècades abans va estrenar Allò que tal vegada s’esdevingué (1936) i La fam (1937).

Traductor

Entre les adaptacions teatrals al català que Oliver va fer hi ha obres d’un gran nivell: Pigmalió, de George Bernard Shaw; Tot esperant Godot, de Samuel Beckett; L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht; El misantrop, de Molière, i L’hort dels cirerers, d’Anton P. Txèkhov.

Editor

L’any 1955 Oliver va començar a dirigir una col·lecció a Aymà. Més endavant va col·laborar amb Alcides i Montaner i Simón. El 1965 va ser director editorial de Proa, i es va mantenir al càrrec fins al 1983, quan va ser adquirida per Enciclopèdia Catalana.

Periodista

Va ser redactor i director del Diari de Sabadell als anys 20, on va conèixer Francesc Trabal i Armand Obiols, dos dels amics amb qui formarien la Colla de Sabadell. De tornada de l’exili va escriure per a Serra d’Or i Destino (amb el pseudònim de Jonàs).