Explicar la culpa i el malestar

BarcelonaSARA MESA: “La protecció i l’educació poden arribar a ser perverses”

Amb Cicatriz, una novel·la que explicava una tèrbola relació per correu electrònic -i postal- entre una dona i un home, Sara Mesa (Madrid, 1976) va aconseguir situar-se al capdamunt dels llibres més ben valorats del 2015. Ara publica el recull de narracions Mala letra, també a Anagrama, en què escriu sobre nenes curioses i adolescents díscoles, tietes censuradores, mares difícils i pares de goma. Són personatges “foscos i tèrbols”, com es pot llegir en un dels relats. Jordi Herralde elogia la capacitat de mirar-se el món de Mesa “des d’un angle torçat i podrit”.

Quan vas publicar No es fácil ser verde (Everest, 2008) es va destacar que estava ple d’excèntrics, solitaris i angoixats. Què en queda, d’això, a Mala letra?

Hi ha una línia comuna entre els personatges de llavors i els d’ara. Continuen sent perifèrics i estan atacats per inquietuds existencials. Això pot sonar cursi, però estan marcats pel dolor d’existir, són gent ferida i que està fora de lloc.

Acostumen a estar sols.

Sols i incomunicats. La diferència és que l’excentricitat dels meus primers personatges es manifestava d’una manera més evident en les seves actuacions: es podien dedicar a robar o treballaven disfressats de dinosaures en un parc temàtic. Ara són més normals : em centro en l’anomalia del que és aparentment normal. Em sembla més difícil fer això.

Hi ha molts personatges que se senten culpables. Hi estàs d’acord?

Sí. La culpa és un gran tema literari i apareix al llibre de moltes maneres: de vegades és un sentiment necessari i just, però d’altres és heretada, no té a veure directament amb tu, sinó que t’arriba com una maledicció, com passa a Palabras-piedra, en què hi ha una nena a qui les ties controlen de mala manera.

Les ties temibles apareixen en diversos relats. Per què?

Hi ha moltes nenes i adolescents que no obeeixen les restriccions que se’ls imposen. En aquest punt em fixo en la meva pròpia biografia: vaig conèixer moltes nenes curioses i amb ganes de viure que es trobaven amb una falta de llibertat absoluta. Si a Cicatriz intentava capgirar el tòpic de l’amor, explicant que en comptes de ser idíl·lic podia tenir un revers perillós, aquí poso en qüestió un altre tema: la protecció i l’educació poden ser perverses.

A Apenas unos milímetros, una professora de biologia va a casa d’un alumne en estat vegetal per examinar-lo, i després el porten a l’institut perquè assisteixi a una xerrada sobre educació sexual.

Aquest és un dels pocs relats basats en una experiència que em va passar. Durant un temps vaig fer de professora i em vaig trobar amb un cas com el que explico. L’alumne només podia moure les pupil·les uns mil·límetres. Al relat, ella creu que el noi és un ésser humà que està al límit de no ser-ho. Per què el volen portar a una xerrada sobre educació sexual, si és incapaç de tocar-se el propi cos? Ella viu amb la culpa de pensar si la seva visió és la correcta o no.

Escrius aquesta història amb una gran contenció estilística.

De vegades, parlar d’un conflicte humà sense grans dosis de crueltat és més difícil que ser escabrós. Voldria que el llibre estigués escrit amb sobrietat i parquedat: són els meus dos objectius, a nivell estilístic.

El llibre comença i acaba amb relats en què els animals tenen un protagonisme important. Com és?

No busco que els animals tinguin un valor simbòlic, sinó una sèrie de connotacions ambigües: el que és important és la mirada que es fa a aquests animals, que és una barreja de tendresa i pietat. Per a Mustélidos volia que l’escenari fos un museu de ciències naturals. Els animals que hi surten són dissecats, i les percepcions que en treuen els personatges són diferents. A ella li encanten. Ell pensa que gairebé fan fàstic. Vaig buscar les diferències entre erminis, llúdrigues i fures, i va ser en aquest procés de documentació -no gaire habitual en mi- que vaig descobrir que les fures tenen la capacitat de ficar-se per forats molt petits i els van fer servir per cablejar el casament de Carles d’Anglaterra.

Perden una fura i reapareix durant el casament, creant el caos.

Això m’ho vaig inventar! [Riu.] T’ho havies cregut? Els personatges fabulen sobre la possibilitat que això hagués passat.

De vegades veig que apareixen observacions humorístiques, als relats de Mala letra.

El sentit de l’humor és un assumpte relliscós i molt personal, i sovint es barreja amb la mala llet. El que no trobaran al meu llibre són jocs lingüístics ni al·lusions: això no m’interessa. Hi ha autors com Thomas Bernhard que em semblen divertits. Potser vaig més en la seva direcció.

¿És un llibre escrit durant gaire temps?

No. Set dels onze relats són posteriors a Cicatriz, i els altres quatre els vaig escriure després de Cuatro por cuatro [2012]. Estic passant per un moment prolífic, perquè des que vaig entregar Mala letra he escrit dos relats més i estic avançant en la meva pròxima novel·la.

-----------------------------------------------

ANNA CARRERAS: “Ni viure és un guany ni morir és una pèrdua”

Anna Carreras (Barcelona, 1977) va publicar les seves dues primeres novel·les el 2008, amb mesos de diferència. Després de Camisa de foc (Empúries) i Tot serà blanc (Lleonard Muntaner) va arribar l’impactant Unes ales cap a on (A Contravent, 2011). En tots tres llibres, la neurosi, el dolor, l’humor negre, l’amor i la intertextualitat tenien un paper rellevant. Ara torna amb Ombres franceses (El Cep i la Nansa), una faula breu en què es reinventa sense trair els seus exigents principis.

Ombres franceses comença amb un diàleg entre la Juliette i el professor Lippman. Ella vol presentar-se a un concurs literari. Ell l’hi desaconsella, però ella tira pel dret. Quina visió dels premis literaris volies donar, a la novel·la?

Els premis literaris a casa nostra se separen en dos grans grups. L’equip format pels premis àvids de calés i mediocritat, que solen ser els grossos, i l’equip dels premis petits, però nets, que miren l’art i no l’euro. El professor Lippman és un cretí: a la vida i a la feina. S’entesta a no donar-li el premi a la Juliette per motius purament personals. N’hi ha tants, d’aquests! Caldria rentar la cara a molts premis literaris: n’hi ha que tenen lleganyes i fan pudor.

Hi ha diferències formals notables entre Camisa de foc i Ombres franceses. Què has provat, aquesta vegada?

He fet un nou exercici d’estil. Em perseguien conceptes com barroquisme, dificultat, incomprensió (que per a mi no són negatius en absolut). Volia canviar de joc i escriure una faula senzilla i amable, francesa i oriental alhora, on la nafra de l’amor fos amor a seques, sense dolor ni ferida. Formalment, la tria d’un lèxic planer, col·loquial i poètic conviu prou bé amb l’humor negre, el thriller psicològic i la intertextualitat que des de sempre han estat marques de la casa. I la neurosi, esclar.

Els personatges d’aquest llibre arrosseguen un malestar considerable, ¿hi estàs d’acord?

Totalment. Si sumes que vivim en un món de tarats emocionals i que la perfecció és feixista, com deia el gran Carles Hac Mor, el resultat no poden ser personatges bells i feliços. Seria una mentida de les grosses, un atac a la versemblança planetària i un error nefast. La Juliette viu dins una novel·la d’amor permanent i fa veure que es deixa enredar pel tòtil del poeta Frieden, un fingidor dels de tota la vida, un gat vell sense escrúpols. El professor Lippman dubta tothora, desfila per la vida com un titella encarcarat per la psoriasi. La Renée és la bleda assolellada que salta de flor en flor. El malestar dels personatges és mirall del lector actual.

Els teus personatges estan marcats pel desig i la culpa d’estimar. Per què?

El desig els marca, sí, i molt, perquè de fet ens marca a tots. Desitjar és viure en gerundi, gaudint del durant que volem allargassar. El desig és mental i sexual alhora, per això volem més, volem en excés, i per això també el domestiquem, el nodrim, el renovem. Si el desig s’estronqués, un mal dia, l’Univers deixaria de girar. El que no trobo és que se sentin culpables d’estimar. Més aviat hi ha, com passa sempre, enamoraments en direccions errònies, manca d’encert i, en conseqüència, frustració i tristesa, dues armes potentíssimes per encetar nous desitjos.

En Georg Frieden defensa que el que “fragmenta l’amor és, justament, la proximitat” i que “l’amor més unitari és l’amor de lluny”. La Juliette considera que ell “té un amor costum a qui creu que li deu tot, no intervé en la bohèmia i deambula com un mort en vida”. Quins són els avantatges i inconvenients de cada opció?

Aquest és l’etern debat que ve de l’ Odissea d’Homer. L’amor costum, representat per la dona d’Ulisses, la fidel Penèlope, i l’amor passió que simbolitza Nausica, la princesa de l’illa dels feacis. L’amor de l’1+1=1 és una absurditat i ofega. En canvi, l’amor de l’1+1=2 (o 3, o 20) funciona perquè imita el ritme múltiple i divers del cosmos, sense cadenes. En Frieden, com li passa a tanta gent, vol i dol: fa de poeta però no és poeta, sap la teoria però no la practica, sedueix però no arrisca. Un imbècil, vaja.

Hi ha unes quantes mencions a textos i temes orientals, com ara el Hagakure, inspirat en el codi bushido del samurais, una antologia de la poesia xinesa clàssica i l’ I Ching. Quins aspectes t’interessen, de la cultura literària xinesa i japonesa?

Fa anys que em fascina el món oriental pel que simbolitza: el canvi, la mutació, el diàleg i la fusió dels contraris. La Juliette prova de viure i d’escriure segons el codi dels samurais, és a dir, en un entrenament continu. “ Oyasumi nasai (que descansis bé)”, li diu el seu pare en una dedicatòria. La cultura oriental ensinistra la ment: ni viure és un guany ni morir és una pèrdua. No hi ha absoluts relatius. Troben l’harmonia entre la humanitat, la natura i el buit. Investiguen abans de viure. La cultura literària oriental travessa, encara amb més força, el meu pròxim projecte literari: una novel·la eròtica on la protagonista és una tigressa blanca del segle XXI.