Noruega, un país ple de bons escriptors

BarcelonaEl sextet autobiogràfic La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, és un dels fenòmens que han dividit la comunitat literària internacional. Els entusiastes destaquen la meticulositat de la prosa i la profunditat de l’aproximació autobiogràfica de l’autor noruec. Els detractors consideren que l’anomenada slow literature no funciona, com a mínim en les grans dosis que proposa Knausgård: cadascun dels sis llibres -encara en procés de publicació en la majoria de les 22 llengües a les quals està sent traduït- supera les 500 pàgines. El cinquè volum del projecte arribarà la primavera vinent en català i castellà -publicat per L’Altra i Anagrama, respectivament-: el títol definitiu encara no s’ha decidit; el de l’edició anglesa, que ha servit de base per a les quatre entregues precedents, és Some rain must fall.

Les lletres noruegues no s’han d’identificar només amb Knausgård. Encara que sigui una literatura de dimensions reduïdes, adreçada a un país de 5,2 milions d’habitants, ha sigut recompensada en tres ocasions amb el premi Nobel de literatura. El van rebre Bjørnstjerne Bjørnson el 1903, Knut Hamsun el 1920 i Sigrid Undset el 1928. Fa anys que a les travesses del Nobel hi ha entrat el dramaturg Jon Fosse -que, per força, és comparat amb un precedent il·lustre, Henrik Ibsen-; així i tot, Noruega és un país on abunden els novel·listes. N’hi ha que es dediquen al thriller, com els supervendes Jo Nesbø, Karin Fossum i Anne Holt; d’altres han fet fortuna amb la divulgació filosòfica -com és el cas de Jostein Gaarder i El món de Sofia, del qual es van vendre 40 milions d’exemplars-, i n’hi ha que s’han especialitzat en el reportatge narratiu, com Åsne Seierstad i Erika Fatland. Entre els autors més literaris destaquen Dag Solstad, Kjartan Fløgstad, Kjersti Annesdatter, Carl Frode Tiller i Per Petterson.

Les virtuts de la ficció

“No m’interessa escriure sobre la meva vida”, diu Carl Frode Tiller. Sajalín n’acaba de publicar Cerco, que ha sigut traduïda a una quinzena de llengües des que va ser publicada el 2007. “Fer ficció té moltes virtuts, entre les quals hi ha el valor ètic de posar-se al lloc de l’altre -continua-. Escriure una novel·la és sinònim de llibertat, perquè em permet parlar de qualsevol tema, per molt tabú que sigui. A més, la ficció té un fons democràtic: sovint fas parlar persones que en altres contextos estan silenciades”. Cerco proposa un interessant joc amb el punt de vista narratiu. Les tres parts de la novel·la estan narrades en primera persona. Hi ha el Jon, un músic frustrat, l’Arvid, un sacerdot protestant malalt de càncer, i la Silje, una dona de mitjana edat que ajuda a superar una crisi a la seva mare, l’Oddrun. Tots tres escriuen cartes al David, un escriptor que acaba de perdre la memòria: el relat del moment present es combina amb les cartes que li envien, que reconstrueixen diversos aspectes del passat de l’home, amb la intenció d’ajudar-lo a superar l’amnèsia. Quan Tiller parla de donar veu a persones silenciades es refereix a l’observació minuciosa de la classe mitjana de Namsos, la petita ciutat situada al centre del país on l’autor va néixer el 1970.

“L’acció de la trilogia [l’últim volum va sortir l’any passat] arrenca als anys 70 -recorda-. Són quatre dècades que recorren el país des de la descoberta dels pous de petroli i arriben fins al 2006”. Tiller és doctor en història i abans de començar a publicar tocava al grup de rock Kong Lear. Tots dos elements s’aprecien a Cerco : el primer, perquè el context determina sovint les accions dels personatges; el segon, perquè la música -i el rock en concret- apareix amb freqüència: el Jon ha tocat fins fa poc en un grup semblant al que tenia Tiller. “Per a la meva primera novel·la, Skråninga [ El pendent ], vaig investigar les serreries de Namsos abans d’escriure una història sobre un personatge que parla des d’un centre psiquiàtric -explica-. La recerca de la identitat és un dels temes més importants d’aquell llibre i de tot el que he escrit després. A Cerco ens acostem a un personatge absent a través de veus molt diferents”. Totes tres tenen en comú que passen per moments difícils. “És en les situacions de pressió i de conflicte que els personatges mostren cares insòlites -diu-. Ells no estan mai sols, sempre tenen una família que els influeix. M’agrada escriure sobre l’entorn familiar perquè no te’n desprens mai, sempre t’acompanya. Mentre estàs amb la família vius els moments d’una intensitat més alta. Aquesta intensitat és el que vull trobar”.

Sentiments i emocions reals

Amb una trajectòria de gairebé tres dècades, Per Petterson (Oslo, 1952) ha convertit l’exploració dels vincles familiars en el gran tema que recorre totes les seves novel·les. Club Editor va publicar Maleeixo el riu del temps el 2009, un any després que sortís en noruec. Allà, un jove pare de família que s’acaba de separar de la dona passa uns dies a Jutlàndia amb la mare, a qui acaben de diagnosticar un càncer. “La meva mare va tenir el mateix tipus de càncer i va sobreviure, però no li va servir de gaire -explica Petterson-. El 1990 va morir en un accident de ferri amb el pare, un germà i una neboda. Va ser una tragèdia nacional en què van morir 159 persones”. Un accident semblant al que van patir els familiars de l’escriptor és el punt de partida de I kjølvannet ( Despertant-se, 2000), tot i que l’acció ràpidament es distancia de l’autobiografia. “Aquella novel·la va acabar tractant d’una relació dolorosa entre un pare i un fill -fa memòria-. No havia planificat res, perquè escric des de la intuïció. El pare i el fill del llibre són poc comunicatius, i les coses importants no se les han dit. Ja no hi ha res a fer. És una novel·la dura. No vaig poder escriure-la fins gairebé deu anys després de la tragèdia”.

En aquells moments, Petterson s’acostava als 50 anys, i les seves novel·les havien tingut una repercussió internacional moderada. L’esclat arribaria amb Sortir a robar cavalls (2003), inèdita en català fins a l’edició actual de Club Editor: a partir del premi IMPAC 2007 -un dels més ben dotats del món: 100.000 euros-, editors de tot el món es van interessar per publicar-lo, i ara per ara es pot llegir en 51 llengües, una fita que pocs escriptors assoleixen. Podrien ser 52 aviat: “Estem parlant amb una editorial iraniana”, avança Petterson.

Sortir a robar cavalls és una novel·la poderosa, subtil i corprenedora, estructurada amb una precisió admirable al voltant de dos moments: el 1999, quan el Trond viu sol i retirat en una cabana, i el 1948, durant l’estiu que va passar amb el seu pare quan tenia 15 anys. “Volia que fos un llibre amb llum, en el qual pare i fill s’estimessin des del principi i fins al final. No tenia cap altra aspiració -explica-. El punt de partida me’l va donar el meu sogre, un dia que vam començar a parlar a casa seva. Em va dir que durant la Segona Guerra Mundial vivia en una cabana al sud de Noruega que quedava a prop d’un riu que venia de Suècia i, després d’un breu trajecte pel nostre país, tornava a Suècia. De la manera com me’n va parlar em vaig adonar de seguida que eren un lloc i un moment importants per a ell. Li vaig demanar que no m’expliqués res més. Volia pensar-hi a fons. Aquell dia, tornant a casa, em vaig adonar que ja tenia escenari per a la pròxima novel·la. Una mica més endavant, el meu millor amic em va dir: «¿T’he explicat mai quan sortia a robar cavalls?» I li vaig respondre: «Calla! No en vull saber res!» Va ser així com vaig trobar el títol”.

Petterson es va posar a escriure, i mentre anava avançant es va adonar que la resistència clandestina als nazis durant la Segona Guerra Mundial tindria un paper important en l’acció. “Vaig saber que havia de parlar-ne perquè els pares del Trond i el Jon són incapaços de mirar-se als ulls. Per què passava això? Es tractava d’investigar-ho”, diu. Per a Petterson, una novel·la implica “anar seguint els personatges i estrenyent el seu camí”. No és un autor interessat a fer autoficció ni autobiografia. “Els sentiments i les emocions que explico han de ser reals, però no necessàriament han de venir de la meva vida”, diu. Sortir a robar cavalls és una novel·la. “El debat entre literatura real i literatura de ficció em sembla absurd, i a Noruega encara és obert -diu-. Espero que aviat tornem a parlar de les qualitats intrínseques dels llibres i deixem de banda si les coses terribles que hi llegim van passar de veritat o no. Quina importància té?”

El compromís de Nórdica

Fa deu anys naixia a Madrid l’editorial Nórdica, que des del nom de l’empresa promet ser fidel als autors escandinaus. Des del 2006 han publicat nombrosos autors noruecs, entre els quals hi ha Knut Hamsun, “l’autor que més ha influït en la literatura europea i nord- americana del segle XX”, explica l’editor Diego Moreno. N’han publicat 'Victoria', 'La bendición de la tierra' i 'Por senderos que la maleza oculta'. “Ingvar Ambjørnsen [1956] ha escrit una de les grans novel·les noruegues dels últims anys, la tetralogia 'Elling', de la qual formen part 'El baile de los pajaritos' i 'Hermanos de sangre'”. Moreno també ha apostat per Herbjørg Wassmo, “que és considerada la gran dama de la literatura nòrdica contemporània”. N’ha publicat, entre d’altres, 'El cielo desnudo'.