Dotze volums. Dotze. Publicats en sis anys. Sis. Els anys de la crisi que han trasbalsat les nostres vides. Però el daltabaix que ara patim no és res comparat amb el drama de la guerra i l'exili que van marcar l'existència d'Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), que tot i haver-se iniciat en el periodisme abans del conflicte bèl·lic va ser en creuar la ratlla quan es va convertir en escriptor. I ja no va parar. La seva prolífica producció memorialística, dietarística, com a biògraf, historiador i poeta és la que ha aconseguit aplegar l'editorial Cossetània, de Valls. Una autèntica heroïcitat. I encara no hi ha pogut entrar tot: n'ha quedat fora el periodisme i algunes textos inèdits que el fill segueix recuperant.

"Tenia una curiositat universal, una memòria d'elefant, i llegir i escriure era la seva manera de viure", segons explicava aquesta setmana el seu fill Artur Bladé i Font en la presentació a Òmnium del llibre que tanca l' Obra Completa , concebuda per Xavier Garcia, biògraf de l'escriptor i bladerià conspicu. L'acte el va organitzar l'escriptor Genís Sinca, últim premi Josep Pla (entre els bladerians està prohibit dir-ho, però per situar el lector és útil: a Bladé se'l coneix com el Pla del sud), i el va cloure la música de Montserrat Castellà amb una peça preciosa, La lliçó de l'Ebre , cantada a capella i composta a partir de textos enllaçats d'autors ebrencs: Sebastià Juan Arbó, Gerard Vergés, Jesús Moncada, Andreu Carranza -"Sempre s'ha dit el que riu té moltes picardies i els hòmens mai són el que semblen"- i molts d'altres, per acabar amb Bladé: "De manera que el riu és el millor mestre que tenim, i així és com donarem a la vida moderna, minada de violències i injustícies, una lliçó que li és molt necessària: la lliçó de les nostres aigües i l'exemple de la tradició catalana".

Les lliçons de Bladé són moltes més. Com ha escrit Sam Abrams, calladament, va mostrar-nos el valor de la coherència, l'autoritat moral i el compromís. I ho va fer per lluitar contra l'oblit, al servei de la llengua, la cultura i el país. Amb una prosa alhora lírica i fluida, eficaç, va escriure sobre Fabra, Rovira i Virgili i Pujols, sobre l'Ebre, sobre llibres i, sempre, més sobre els altres que sobre ell mateix, perquè fins i tot en els dietaris que clouen l' Obra Completa , quotidians i transcendents, Bladé no és al centre, és el cronista.