Història de la meva vida i dels meus fantasmes és un report de la vida de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) a la Barcelona de la dècada dels 30, el temps d'un fabulós dinamisme polític i social, del naixement i la caiguda de la República, en què hi havia mig centenar de capçaleres diàries, amb un tiratge de gairebé sis-cents mil exemplars, i tres milions d'habitants. En aquella època la vida s'escrivia. Enmig d'aquestes pàgines meravelloses hi repiquen com campanes la gràcia de nombrosos i essencials personatges de la política i la cultura, des de Lluís Companys, Francesc Macià, Manuel Azaña, Joan Puig i Ferreter, Josep Maria de Sagarra, Rosa Maria Arquimbau, la Xirgu i Federico García Lorca, fins a homes menyspreables com Alejandro Lerroux i José María Gil-Robles, el comerciant de biografies Emil Ludwig i l'inclassificable H.G. Wells, entre molts d'altres.
L'autenticitat crítica
La República, el periodisme i el teatre són les tres parts en què es divideixen aquestes memòries impagables, escrites a l'exili durant els anys seixanta. Impagables pel seu component d'autenticitat crítica, per l'aire d'interrogació personal, per les lliçons d'ètica i d'humanitat, perquè assenyala les causes del fracàs de la República, perquè posa noms i cognoms a les traïdories i l'estultícia política, perquè mostra la mentalitat d'un poble i la manca d'orientació i autoritat dels governants republicans, per l'anàlisi del context històric, pel relat de l'ensulsiada dels Fets d'Octubre, perquè revela l'heroisme inútil d'un combat inútil, per la narració d'actes teatrals subversius, per l'apassionant descripció de la convulsa alenada del diari La Humanitat , de Companys, i un llarg etcètera.
D'altra banda, també impagables per l'humor i la gràcia esplèndida d'una escriptura directa i vigorosa, a través d'un recurs molt sorprenent, l'ús de la segona persona que interroga l'autor i s'explica: "Jaume Aiguader et digué que sí -tots els polítics ho diuen; els polítics, com les putes, no tenen un no i en ells, com en les putes, el sí és obligatori". Els diàlegs sovintegen i són sensacionals, pura màgia estrafolària: "- Pero, don Luis, ¡el reglamento! -Deixa't de reglaments i d'històries. Deixa que tothom faci el seu ofici. -Pero el mío, don Luis, el de los carabineros, es perseguir el contrabando . -No, senyor. Vas errat de mig a mig. L'ofici dels carrabiners és fer els ulls grossos. -No diga usted eso, don Luis, que ya sé que quiere tomarme el pelo. -Altrament, els contrabanders no existeixen. - ¿Cómo que no? -No. Els ha inventat el reglament perquè vosaltres pugueu justificar un sou i sortir de nit per enganyar la dona. -¡Pero, don Luis!"
Hi trobem, també, postulats, lliçons morals, d'un sentit innegable: "L'error del governant pot disculpar-se -tothom hi pot caure, per intel·ligent i honest que sigui- quan es tracta d'un error intranscendent. Quan hi va lligada la vida d'un poble l'error és imperdonable i, sense contemplacions de cap mena, per estricte sentit de justícia, cal exigir responsabilitats al governant".
És veritat que aquestes memòries republicanes són una irònica i fonda interrogació personal. Tanmateix, tenen la valentia de no idealitzar, ni fustigar, ni maquillar un passat que, encara avui, uns fustiguen, d'altres maquillen i una gran majoria idealitza. Un llibre apassionant, amb una encomiable fermesa sense sectarisme, que explica moltes coses de les que encara anem rancs, just per fer-nos comprendre la responsabilitat pròpia en l'esfondrament d'aquell bell somni que fou la República, massacrat pel tàndem de Lerroux i Gil-Robles, i finalment per Franco. No oblideu aquest nom: Lluís Capdevila i Vilallonga. Un proscrit formidable, un literat de memòria impagable.