Ja tocava recuperar el clàssic Història de La Vanguardia, de Gaziel. No concebo un periodista o un polític d’aquest país que no l’hagi llegit. De debò, els que no ho hagin fet, que esmenin l’error o que pleguin. L’última edició era del 1994. L’Altra Editorial repesca ara aquest text cabdal del darrer Gaziel, el més desinhibit, sense pèls a la llengua, amb un pròleg d’Antonio Baños que fa seves algunes idees de l’ínclit periodista: la necessitat de fer catalanisme en castellà i la importància peremptòria que Catalunya tingui una banca pròpia i una premsa nacional. Baños va tard. Pujol ja va intentar posar en pràctica aquell doble programa gazelià, amb pocs resultats: la seva banca catalana va acabar com va acabar i en la premsa en castellà no se’n va sortir (El Correo Catalán, Destino, El Observador...); tampoc en català. Els seus fracassos amb el paper els va compensar amb la reeixida creació d’una televisió nacional: TV3.

Avui les coses han canviat molt. Tant, que més que fer catalanisme en castellà, ara, ves per on, es fa espanyolisme en català (o en bilingüe), almenys a la premsa. El diari de can Godó n’és un bon exemple. En realitat, La Vanguardia ha retornat als seus orígens: com als inicis dels anys 80 del segle XIX, és un negoci deficitari; com als inicis, quan era la veu dels liberals monàrquics, és un diari de partit (però, ai!, que de cop s’ha quedat sense partit, orfe de la fracassada UDC duranista), i com durant la major part de la seva existència, està retrobant un ADN anticatalanista que Gaziel tan bé -i tan cruament- retrata a través de la figura de Ramon Godó: “Jo no recordo haver conegut ningú que odiés tant com ell el catalanisme i els catalanistes. Era un odi irracional i orb. Un odi de la sang: la tragèdia més fonda d’aquell home tràgic...” Per cert, diu que aquell Godó “amb prou feines sabia llegir” i que era “lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola [...] En una paraula: una desferra d’home”. Un home, però, que amb aguda intuïció comercial, a força de paper, esqueles, anuncis, notícies a granel i màquines modernes va convertir el diari en un negoci rodó. En fi, durant els 18 anys que Gaziel va estar al capdavant del rotatiu (1919-1936), va intentar revertir, fent increïbles equilibris en un diàleg esquizofrènic amb l’infeliç comte, aquell arrelat anticatalanisme. Naturalment, amb el franquisme, el rotatiu va tornar a l’ordre anticatalà més estricte, i literalment va esborrar Gaziel del mapa.

Un jove Gaziel que avui s’iniciés en l’aventura periodística difícilment aniria a parar a La Vanguardia o al catalanisme en castellà. Precisament perquè coneixeria el fracàs del Gaziel precedent i el fracàs de tots els intents del catalanisme de congraciar-se amb el diari barceloní o d’imitar-lo des de la competència. La història ja ha donat massa voltes. I Gaziel era molt amant de les lliçons de la història com a eina d’anàlisi del present. El principal rotatiu català va reconnectar amb el país durant la Transició, a través d’una relació d’amor-odi amb el pujolisme i d’adhesió barcelonista al maragallisme. Els darrers anys, a remolc d’una Catalunya que corria més, finalment de la mà de Pepe Antich va fer una edició en català. Però les essències poden més: l’Antich va caure i el diari de nou es dedica a fer front a un catalanisme que majoritàriament s’ha fet sobiranista i independentista.

Amb la qual cosa hem tornat a la paradoxa que Gaziel va intentar canviar: “Una fortalesa estranya enquistada al cor mateix de la capital de Catalunya com la ciutadella ho havia estat en el seu flanc, després de Felip V”.