En la seva última novel·la, Un any i mig, Sílvia Soler ressegueix les peripècies d’una família badalonina formada per un matrimoni, la Tina i el Jaume, i els seus quatre fills, que tenen entre 36 i 27 anys i són arquetípicament diferents. Soler ha construït la família protagonista amb la voluntat d’atorgar-li caràcter representatiu. La relació entre la Tina i el Jaume passa per una situació complicada perquè ella, després d’una vida professional molt activa, s’ha jubilat i no sap què fer amb els seus dies buits, i perquè ell cada cop té més ganes de tornar al seu poble natal, d’on va partir fa anys. A més, tres dels fills viuen fora perquè la crisi econòmica -i algun tomb biogràfic sobtat- els ha obligat a reinventar-se, mentre que el quart es deixa arrossegar per una apatia despreocupada i feliç. Amb aquests materials, Soler munta una novel·la de tons suaus i amables -massa amables- sobre els incerts equilibris entre l’amor clànic i la llibertat personal, i també entre la necessitat de ser independent i la conveniència de tenir un cau comú per poder refugiar-s’hi quan vénen mal dades.
Narrada en una tercera persona omniscient que, per torns, entra -estil indirecte- a l’interior de cada un dels sis membres de la família -records, pensaments, emocions-, la novel·la es desplega com una successió de retalls de vida, marcats per les relacions paternofilials i fraternals. Tot i que el protagonisme és compartit, la Tina ocupa el centre del relat. Intervencionista i plena d’un instint protector contraproduent, encara tracta els fills -i els dispensa i els exigeix unes formes d’amor i d’atenció- com si fossin petits. El marit, el Jaume, és el personatge més desdibuixat de tots, i sembla que només hi sigui com a pedra de toc per als dilemes i neguits de la seva esposa. Per la seva banda, els fills són tan distints, i alhora tan complementaris, com les peces d’un trencaclosques. El seu arquetipisme és subratllat pel sobrenom literari que els identifica: el Martí, que viu a Mont-real, és lliure i aventurer com el Simbad; la Berta viu a París, i és “somiadora” i “maternal” com la Wendy; “feréstega” i solitària, la Cèlia, que resideix a Mallorca, és com el Mowgli, i el Roger, irresponsable i jovial, és com el Huck Finn.
El propòsit de la novel·la és dibuixar una visió de la família com la brúixola que t’orienta enmig dels embats de la vida. O “com l’equilibri damunt la cresta de l’onada”, tal com diu l’autora. El problema és que les onades, aquí, són molt manses, i costa molt d’enfilar-s’hi. Més enllà d’alguna discussió o tibantor puntual, les relacions familiars descrites a Un any i mig són, invariablement, cordials i afectuoses: no hi ha conflicte generacional, sinó actituds vitals contrastades; més que enfrontaments, hi ha friccions, i, en comptes de drames, hi ha desacords i malentesos, els quals, tanmateix, de seguida es resolen en un desenllaç dolç i positiu. Aquesta textura globalment plàcida és un llast per al conjunt de la novel·la, que acaba resultant flonja i estàtica.
El primer deure d’un novel·lista és problematitzar la vida dels seus personatges, i no perquè la felicitat no sigui un bon material literari, sinó perquè la cara lluminosa de la vida i del món només brilla si té una cara fosca que l’inquieta i l’amenaça. En aquest sentit, és significatiu que la majoria dels problemes que han de superar els protagonistes els hagin succeït abans de començar la història, i que, al llarg de les 351 pàgines que dura la novel·la, no tinguin gairebé cap dificultat per obtenir el que desitgen: ser mare, conèixer una dona meravellosa i enamorar-se’n o bé reunir tota la família en una festa a “la casa dels avantpassats”.
Escrita amb una prosa correcta però massa cotonosa, i amb un argument sense rugositats, sorpreses o esclafits que el tensionin, Un any i mig es proposa un objectiu impossible: narrar la felicitat des de la felicitat. Aquí convé recordar que les obres narratives més existencialment euforitzants - A dos metres sota terra i El cor del senglar, per posar dos exemples antagònics-, aquelles que més ens reconcilien amb la vida, solen tenir un component tràgic estructural i estan plenes d’escenes d’una tristesa gairebé intolerable.