Lluís Llach no és un cantant ric que s’ha fet un celler a Porrera. I no és un famós que ara aprofita la marca per fer-ne una novel·la. Res més lluny de la seva veritat. Porrera forma part de la seva vida, de la seva infantesa. És la terra de la mare, de la família per part de mare. És un món viscut, trepitjat, pensat. I això es nota tant en la manera com en aquestes últimes dues dècades ha creat i tirat endavant Vall Llach -un celler fet al cor del poble i més al servei del poble que del propi lluïment-, com en la forma com ha escrit la seva segona novel·la, Les dones de la Principal (Proa), que de ben segur és un homenatge a la mare -i amb ella a totes les grans dones que ha estimat- i que, a més, està dedicada al seu amic i desaparegut soci vitivinícola, el notari Enric Costa Pagès (el celler de la novel·la és diu Vall Costa).
Llach és, a partir d’aquest text, un escriptor més reeixit i, sobretot, més de debò que el que es va donar a conèixer amb Memòria d’uns ulls pintats. No per la dedicació o l’estil, que també, sinó per l’autenticitat. Segurament tot va junt. La narració li surt de dins, és la recreació d’un univers conegut: el de la vinya i el vi, el de les passions soterrades, el d’un racó de món interioritzat que inclou el casalot familiar on ell viu quan és a Porrera, un espai que té moltes semblances amb la casa de la Principal.
Hi ha unes quantes idees fortes que donen cos a la narració: la tensió entre continuïtat i canvi -els historiadors professionals saben molt bé què vol dir això-; la recerca de la llibertat com una lluita íntima i constant -en aquest cas a través de les dones que rebutgen tenir un paper subaltern, i també de les opcions sexuals: sí, hi ha un personatge homosexual-, i finalment l’ambivalència de les institucions socials que ens encotillen i que alhora ens són com una segona pell -la família és la principal, esclar, però no l’única: també els diners o, durant segles, l’Església.
De la fil·loxera a l’actualitat, la novel·la recorre un segle i mig de vida d’unes dones protagonistes i uns homes secundaris, una història familiar amb més ombres que llums. A través de la investigació d’un crim, el lector es va ficant en la teranyina d’interessos i sentiments, descobrint, al capdavall, alguna cosa que va més enllà i més endins dels fets: “Vivim la complexitat dels humans amb la visió d’un present atabalat, i sols si tens la sort de viure anys i pots penetrar aquesta complexitat del passat arribes a descobrir perfils insospitats de les persones”, diu en Llorenç, el principal personatge masculí, en la confessió final a la seva filla Maria, l’última dona de la nissaga matriarcal de Les dones de la Principal.