A Catalunya encara hi ha la ferma convicció que cal construir un país i una llengua a imatge i semblança d’un pla preconcebut, definitiu. Però els versos esculpits d’un Josep Carner ràpidament ens confronten amb les esquerdes de l’arcàdia ideal: es tracta d’un espai inassolible. La tensió entre el projecte i la realització és immensa i aquesta bretxa ens obliga a sospesar-ho tot, a comprendre la fragilitat de cada instant i la futilitat de tot esforç. Es lluita llavors per no sucumbir davant de tot allò que és incontrolable i no exactament per imposar cap mena de norma permanent.

La poesia moral que havien destil·lat amb una precisió corprenedora poetes com Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli s’ha anat convertint en una poesia de mera experiència, en un anecdotari de fets banals que ja ni tan sols dissimulen que no són resultat de cap anàlisi. Són poemes que es justifiquen només amb l’argument d’una suposada autenticitat. El desig de certesa, el veto a tot sentit figurat, la necessitat d’un llenguatge tan pla que estremeixi són la darrera conseqüència del seny que es veu capaç de definir el que necessitem.

Acaben d’irrompre a les llibreries dos títols que planten cara a aquesta inèrcia de buscar les seguretats i d’aclamar normes inalterables. Aina Torres reivindica la figura de Montserrat Roig a La memòria viva i Rata acaba de publicar el text de Carles Hac Mor Escriptures alçurades. Els dos volums presenten sorprenents semblances externes. Les edicions són acuradíssimes, acompanyades de fotos icòniques a tota pàgina, inclouen moltes veus que afirmen que aquest llegat no pot ser pas oblidat. La memòria viva i La memòria viva Escriptures alçurades. Resulta urgent ramificar-la, obrir-la a tot allò que de fet ja li pertany, deixar entrar a la consciència col·lectiva les veus dels marges, assumir-les com a pròpies. Vivim en un paisatge on els autors guanyen premis literaris de prestigi i els seus llibres són publicats, però -aquesta és la qüestió que revela Nopca en la seva contribució a Escriptures - els llibres són tanmateix oblidats a l’instant.

Activisme o marginalitat

Roig es demostra com una baula fonamental perquè va ser capaç de mantenir el desig de saber en uns temps molt obscurs. I és trist que la recepció de la seva obra pateixi precisament pel fet d’ocupar aquest espai intermedi. L’autora és fàcilment convertida en portaveu d’una època i el seu mateix activisme la desdibuixa, la converteix en un simple lema. El cas d’Hac Mor és ben diferent, la seva aposta per la marginalitat ha de ser entesa com a programàtica. A diferència del seny imperant, el poeta reivindica la rauxa, tot allò que no pot ser mai sistematitzat. Estem davant d’un poeta que professa la fe en troballes inesperades, en la creativitat juganera que s’obre camí a base d’experiments, potser sí, fets a cegues, però tanmateix capaços de plantar cara a tot fracàs.

A Escriptures alçurades, Hac Mor és llegit i aclamat directament “a l’espera que el fem sant”. Aquesta és l’alternativa? En un país que ha negligit les seves forces més creatives perquè volia ser massa modèlic i transparent i calculador, ¿ara hem d’apostar a més per la veneració? L’arcàdia noucentista ràpidament topa contra l’escull de la finitud i llavors tot es torna fràgil. L’extàtica celebració de la paraula en canvi advoca per convertir la frustració en un triomfalisme sord, rabiosament excloent. És a dir que uns aposten per provocació, altres per valors indiscutibles. Roig és reivindicada pel seu compromís, Hac Mor per la seva capacitat de fer-ho volar tot pels aires -i començar de nou-. ¿Però aconseguim res amb aquestes genealogies alternatives? Potser ja és hora que ens oblidem de cànons i de reconeixements i comencem a plantar cara a aquest món cada cop més complex que ens envolta.