Per què Eugeni d’Ors encara no ha sortit del purgatori?
BarcelonaLa jornada acadèmica dedicada a Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) pot ser vista com un bon intent d’aproximar-se -i fins i tot de reivindicar- el llegat polièdric del filòsof i escriptor català, però també com una manera discreta de superar el tràmit.
Fa molts anys que pràcticament tot el que envolta D’Ors té una cara i una creu. Qui observi amb bons ulls la trobada veurà que a la publicació que l’acompanya, Eugeni d’Ors. Potència i resistència, hi han col·laborat una trentena d’investigadors amb aportacions d’interès. Qui busqui tres peus al gat recordarà que fa tres anys l’Arts Santa Mònica anunciava la preparació d’una mostra dedicada a l’autor de La Ben Plantada, en la línia de les que anteriorment havia dedicat a Quim Monzó i Joan Salvat-Papasseit. Però a diferència de l’ambiciosa exposició dedicada a Salvador Espriu al CCCB la tardor del 2013 o de la discreta mostra sobre Joan Teixidor al Museu d’Història de Catalunya -que es va poder veure simultàniament a la d’Espriu-, l’obra i la figura d’Eugeni d’Ors finalment no seran revisades en cap centre expositiu. Se n’havia d’ocupar Xavier Pla, coordinador de les jornades i del volum: “Vicenç Altaió m’havia encarregat el comissariat, però tot de cop ens vam quedar sense director del Santa Mònica i, encara que havíem dedicat esforços al projecte, a causa de les retallades va quedar escapçat. Si aquesta jornada ha sigut possible és gràcies a la insistència de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes”.
D’Ors ja no és actual?
Un autor hàbil amb el llenguatge però amb alguna idea caducada
Un dels assagistes i professors que ha col·laborat a Potència i resistència és Joan Ramon Resina, cap del departament de literatura espanyola i catalana de la Universitat de Stanford. “Davant la degradació actual del català i les pretensions de rebaixar-ne l’exigència amb propostes simplificadores, D’Ors és un model d’exigència”, explica des dels Estats Units. Resina va descobrir D’Ors a la primera meitat dels anys 80: li va agradar “l’habilitat amb el llenguatge” de les Gloses, publicades a La Veu de Catalunya entre el 1906 i el 1921 -hi ha una edició en curs del Glosari a càrrec de Quaderns Crema, de la qual han sortit set volums i en queden dos, encara sense data de publicació prevista-, i el va “impressionar l’abast de la seva cultura i el fet de detectar un pensament coherent darrere la dispersió temàtica de les gloses”. El professor recorda que quan va parlar de D’Ors amb un “escriptor que dirigia la secció cultural d’un important diari de Barcelona” li va respondre que el moment de l’escriptor havia passat: “les coses no anaven per aquí”.
Si bé Resina considera que “l’estil D’Ors, que tampoc no era actual al moment d’entrar en escena el glosador, manté intactes les qualitats”, hi ha idees que l’autor havia defensat -com la de nació i imperi- que no encaixen gens en el context català actual: “La nació és a hores d’ara un concepte tou, incapaç d’aplegar la majoria de la població en el ritual de llegir cada matí el diari, com deia Hegel, insinuant que es tractava o del mateix diari o de diaris circumscrits a la llengua i l’espai nacionals -diu-. En lloc de diari, posi canal de televisió i veurà per què la nació catalana és una entelèquia. I d’imperialisme català més val no parlar-ne, si no es vol caure en el ridícul més espantós”.
El primer intel·lectual
Quinze anys de feina en català (i al costat del catalanisme)
La trajectòria d’Eugeni d’Ors va ser meteòrica. Amb només 24 anys ja tenia la columna diària Glosari a La Veu de Catalunya, signada amb el pseudònim de Xènius. Des d’allà, va propagar idees com Noucentisme, mediterranisme, classicisme i civilitat. “Va ser el primer intel·lectual modern de Catalunya -assegura Xavier Pla-. Ocupa una esfera nova, el de l’intel·lectual compromès amb la societat, una tasca que havia començat a tenir Joan Maragall aquells mateixos anys, tot i que va morir prematurament el 1911”. El mateix any de la desaparició del poeta, D’Ors era nomenat secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1915 va fundar l’Escola de Bibliotecàries i el 1917 es va convertir en el màxim responsable d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya. Paral·lelament, Eugeni d’Ors s’havia consolidat com a autor gràcies a La Ben Plantada (1911), Gualba, la de mil veus (1915) i Ocenografia del tedi (1918), totes “obres d’alta ambició literària”, segons Pla.
La caiguda
El llarg camí que desemboca al falangisme
El 1920, però, les coses van començar a canviar. En parla Maximiliano Fuentes, professor d’història contemporània de la Universitat de Girona. “La defenestració de D’Ors va anar més enllà de les relacions difícils amb la Mancomunitat durant el govern de Puig i Cadafalch -comenta-. Hi havia una part d’ego, però també hi havia el rerefons del final de la Primera Guerra Mundial, el pistolerisme i el creixement del sindicalisme, al qual D’Ors es va acostar”. L’escriptor va deixar la direcció d’Instrucció Pública per problemes amb el pressupost de la biblioteca pública de Canet de Mar. “Els intel·lectuals que es van incorporar al projecte de la Mancomunitat tenien la llibertat limitada -recorda Fuentes-. En D’Ors hi ha uns anys d’impàs, en què ell és crític amb el «catalanisme provincià», però quan comença la dictadura de Primo de Rivera hi dóna suport i, per tant, també a la repressió que això representa per al català”.
Resina completa la història: “Després vingueren l’exacerbació d’aquesta conversió a l’espanyolisme amb la seva entrada a Falange Española i el paper que va jugar a la postguerra: entrada a Barcelona en uniforme de Falange amb les tropes del general Yagüe, els gestos hispanocèntrics com ara introduir El Quixot com a text sagrat a la cerimònia de jurament dels càrrecs franquistes, i les provocacions, com declarar el català llengua indigna per a la cultura a la primera conferència que va fer a Catalunya durant la postguerra”. Xavier Pla remarca els contrastos del pensament de D’Ors: “Que un dels principals teòrics del catalanisme polític acabés sent un dels ideòlegs del falangisme és un trauma important. Que el defensor del classicisme acabi escrivint sobre el Barroc també sorprèn. Hi ha un caràcter contradictori i desconcertant del personatge. Això, intel·lectualment, m’interessa”.
Rellegir l’autor
El projecte de recuperar una obra amb moltes cares
Antoni Martí Monterde, professor de literatura comparada a la Universitat de Barcelona, recorda, en un dels textos del volum Potència i resistència, “la dimensió internacional, europea” de la curiositat de l’autor. “Ara estem en bones condicions de rellegir Pla, D’Ors, Sales, Fuster i Estelrich, entre d’altres -explica-. Hi ha una generació d’investigadors amb una formació més europea, entre els quals hi ha Joan Ramon Resina, Xavier Pla, Sílvia Coll-Vinent, Antoni Furió i Jaume Pérez Montaner. Cal una lectura menys marcada per les idees polítiques, encara que això no vulgui dir que hagi de ser despolititzada o desideologitzada”.
Va ser Jaume Vallcorba (1948-2014) qui va tirar endavant l’obra completa catalana de D’Ors des de Quaderns Crema. Va començar el 1987 amb La vall de Josafat, i des de llavors n’han sortit catorze volums més, primer a cura de Josep Murgades, i més endavant de Xavier Pla. També a Quaderns Crema va aparèixer l’assaig Lídia de Cadaqués el 2001, escrit per Cristina Masanés. “Jo no sóc estudiosa de D’Ors, però em va interessar molt el personatge delirant de la Lídia de Cadaqués i vaig acabar anant a parar a ell -recorda-. El joc literari que es va establir entre ells és sorprenent. La Lídia Noguer, peixatera de Cadaqués, va conèixer Eugeni Ors el 1904 (quan encara no es feia dir D’Ors), i més endavant va llegir La Ben Plantada. Es va sentir identificada amb el personatge de Teresa i assegura que s’hi va convertir. És una construcció psicopatològica. Molts anys després, quan ella ja era morta, Eugeni d’Ors la va convertir en la quarta Oceànida, Lídia de Cadaqués, que està als antípodes de la dona real”.
L’autor va morir el 1954, mentre corregia les galerades del llibre La verdadera historia de Lidia de Cadaqués. “D’Ors em crida l’atenció com a filòsof -diu Masanés-. Té intuïcions molt potents, però no té prou paciència per construir un sistema”. Pla recorda que, en el món d’avui, D’Ors “ho té tot per no agradar: arriba a reivindicar l’antipatia com a forma d’empatia”. Encara no ha arribat el moment de tornar-lo a veure amb simpatia, segurament.