Tot i ser molt jove, Pere Antoni Pons ha fet molta feina. Va debutar com a poeta el 1999 amb El verí dels àngels, i una dècada més tard, compaginant la creació literària i el periodisme, va publicar la primera novel·la, La felicitat dels dies tristos (premi Documenta 2010), en què explicava el periple universitari de dos estudiants de lletres. A Tots els dimonis són aquí (2011), el personatge principal intentava trobar una noia desapareguda en un poble petit. Ara publica Si t’hi atreveixes, en què a través del retrobament de dos amics que acaben d’entrar a la segona meitat de la trentena reflexionen sobre les il·lusions perdudes i l’ambició.

¿Vols jugar amb els gèneres literaris, en les teves novel·les?

En un sentit artificiós no. Sóc un gran lector i sóc conscient que no puc inventar la pólvora, per això alguns patrons genèrics són reconeixibles. Es tracta de fer-los servir per poder explicar històries humanament creïbles, en les quals els lectors s’hi puguin sentir reconeguts.

Què hi trobaran, en el teu últim llibre?

Hi ha una intriga que s’ha de resoldre, però en cap cas he fet una novel·la negra. El lector hi trobarà el retrat d’una amistat, la incertesa generacional, un drama familiar i reflexions sobre la creativitat.

Els dos personatges principals són un escriptor, el Robert, i un guionista frustrat, el Marcus. Estàs d’acord amb aquella afirmació del Robert en què diu que el més difícil d’aprendre per a un novel·lista és posar-se “a escriure, seriosament i amb regularitat”?

A l’hora de fer novel·les cal una disciplina. Jo vinc de la poesia, d’haver començat a escriure a partir d’un primer vers “que em dictaven els déus”, com deien Valéry i Riba. En poesia pots treballar a partir de la inspiració, encara que sigui una paraula que estigui una mica passada de moda, però en prosa el full en blanc s’ha d’omplir més ràpidament. Si un novel·lista només escrivís en moments d’inspiració, moriria amb un quart de llibre fet.

Menciones aquella entrevista de Faulkner en què deia que l’artista és “una criatura dirigida per dimonis”, “amoral” i “capaç de robar [...] a qualsevol i de qualsevol per dur a terme la seva feina”.

¿Un artista ha de ser capaç de tot, per tirar endavant la seva obra? L’ambició és un dels temes de la novel·la. Tots els que ens dediquem a fer novel·les, cinema, música... pensem que les grans ambicions són artístiques o creatives. I no és així: n’hi ha que poden tenir l’ambició de tenir una família i ser feliços. Aquest és un dels aprenentatges del Robert en la novel·la.

El personatge va recordant autors que a la seva edat -35 anys- ja havien escrit grans llibres, com ara Günter Grass, Aldous Huxley, Blai Bonet, James Joyce, J.D. Salinger, Mario Vargas Llosa... ¿Hi has pensat obsessivament, també?

Amb 24 anys vaig llegir en una setmana La ciudad y los perros, Los cachorros i Conversación en la catedral, de Vargas Llosa. Com podia haver escrit novel·les tan bones abans de fer els 34 anys? Hi he pensat des de llavors, però sense obsessionar-m’hi: hi ha autors que debuten als 60 anys amb grans llibres. A la novel·la, el narrador té certa urgència per escriure una novel·la que el consagri. Tinc la il·lusió íntima o secreta que em passi amb Si t’hi atreveixes. Hi he dedicat molt de temps i d’esforç en els últims tres anys.

El Robert vol escriure la seva millor novel·la. En canvi, el Marcus ha tirat la tovallola com a guionista i s’ha retirat al poble on va néixer, on s’ha casat i espera un fill.

He conegut guionistes que s’han passat deu o quinze anys picant pedra i no se n’han sortit. El món editorial i el periodístic estan malament, però el de l’audiovisual està molt pitjor, i en sóc conscient.

Quan presentaves Tots els dimonis són aquí, et vaig preguntar si continuaries fent novel·les i no ho tenies clar. ¿Tens encara la mateixa sensació?

L’impuls novel·lístic sempre hi és. Si et vaig dir això, ens vam entendre malament. Vull continuar fent novel·les, i les escriuré contra qualsevol adversitat. Si després hi haurà recompensa o no, ja ho veurem, tot això són qüestions que no es poden controlar. Cal tenir en compte que l’atzar és un factor important.

Què podem avançar del misteri que planteges a la novel·la?

El Robert passa uns dies al poble on ara viu el Marcus amb la seva dona. S’interessa per l’assassinat d’un antic mestre, que fa anys va ser acusat d’haver comès abusos sexuals a una menor i que va haver de marxar del poble. Mentre el Robert investiga, l’amistat que els protagonistes van tenir de joves és reconstruïda.

Com definiries la generació que està entre els 30 i els 40?

Tenim esperança, però no expectatives. Aquest seria un dels possibles lemes de la nostra generació. A la novel·la hi apareixen moments importants de l’última dècada, com ara l’atemptat contra les Torres Bessones i les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq. Cada vegada m’interessa més que els esdeveniments històrics apareguin en la meva ficció, de moment com a rerefons. M’agradaria fer una novel·la amb una dimensió històrica, sociopolítica i ideològica de present.