BARCELONAFurgar arxius històrics pot semblar una feina grisa i poc engrescadora, però de tant en tant permet arribar a recompenses que aconsegueixen reconfigurar la història. Això és justament el que li ha passat a la periodista d' El Temps Gemma Aguilera, que, mentre preparava un reportatge amb motiu del 70è aniversari de l'afusellament de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, va començar a descabdellar el fil vital de l'agent que el va detenir, Pedro Urraca, fins a arribar als 15 dietaris en què el policia va narrar, durant gairebé set dècades, una vida acomplexada per l'ambició i el seguit de baixeses que va arribar a cometre en nom seu.

"A partir de localitzar l'esquela al diari Abc -Urraca va morir el 14 de setembre del 1989- vaig investigar fins a aconseguir el telèfon del seu fill, que feia molt pocs anys que vivia a Espanya -recorda Aguilera-. La primera resposta del fill, Juan Luis, va ser de rebuig, però gràcies a unes pistes que em va acabar donant vaig arribar a l'Arxiu Històric de Bilbao i vaig trobar documentació sobre la seva activitat a París durant la dècada dels 40: aquells anys, Urraca es dedicava a reprimir i detenir republicans". Aguilera, que no tenia la intuïció d'estar-se acostant a alguna dada significativa, va seguir la investigació, que va acabar amb el descobriment dels dietaris d'Urraca: "Eren a dins d'una caixa que el fill havia recollit després que el pare morís. Va trigar dues dècades a obrir-la".

La troballa va representar el punt de partida de la reconstrucció d'una vida fins llavors enigmàtica. Per arribar a la detenció de Companys del 13 d'agost del 1940 -i la informació reveladora que descobriria mitjançant els dietaris-, Aguilera va voler tirar enrere, fins al naixement del futur superagent secret. Urraca va néixer a Valladolid l'any 1904: "Tot i ser el menut de la casa, Pedro mai no se sentirà estimat i protegit -llegim a Agent 447 -. És rebel i malcarat. I ha anat a topar amb un pare que, tot i exercir de metge, aplica la disciplina militar en tots els aspectes de la seva vida quotidiana". Convençut de ben petit que si volia fer res a la vida havia de tocar el dos de la seva ciutat tan aviat com li fos possible, Urraca es va matricular l'any 1921 als estudis superiors de pèrit mercantil a Madrid. A principis del 1923 es va embarcar al vapor Infanta Isabel de Borbón amb destinació a Cuba, convençut que la descoberta de "mons estranys" el guiaria. Urraca descriu l'Havana de la següent manera: "És com una dona sensible, que, malgrat el mal que ens fa als homes, ens sentim atrets per ella i amb el seu record gaudim i patim a la vegada". Aquestes paraules sintetitzen les experiències d'Urraca amb prostitutes, que van relaxar la seva moral fins al punt que, uns anys més tard, quan estava promès amb la que es convertiria en la seva dona -Elena Cornette-, no va dubtar a enganyar-la i narrar les infidelitats al dietari: "Tot just fa una setmana vaig conèixer dos bons exemplars: Nieves i Estrella, dues lesbianes, però no per això detestables -escriu l'any 1929-. Són fogoses. Nieves té un temperament baronívol en un cos de dona, fantàstica. I Estrella és dues vegades femenina. El seu ventre és un volcà i la seva flexibilitat és tal que sembla una gata".

L'any 1928, decidit a convertir-se en funcionari, Urraca va ingressar a l'Escola de Policia. Cinc anys després es convertiria en agent de segona classe del cos d'investigació i vigilància de la policia republicana. Quan va saber la notícia, Urraca va fer la següent anotació: "Ningú ha patit tant com jo, i sento dins meu un menyspreu immesurable, i em converteix en un dels homes més egoistes mai coneguts". A Urraca la República no el convencia, tot i això, quan va esclatar la Guerra Civil -el 18 de juliol del 1936-, en un primer moment tampoc no va tenir clar quin bàndol havia de servir. El 6 d'agost es va incorporar a l'oficina d'inspecció de guàrdia de la Direcció General de Seguretat republicana, però tres mesos després ja se situaria al bàndol rebel, i no va ser fins a principis del 1938 que va acceptar la primera missió al servei del Movimiento: descobrir què havia passat amb l'or republicà del Banc d'Espanya i el mercat il·legal de productes. Tot això ho feia des de França, on compaginava els viatges amb estades breus a casa seva amb la dona i el seu fill, que no va conèixer fins que tenia 15 mesos fets.

"Fins que vaig arribar als dietaris, -explica Gemma Aguilera- pensava que Urraca era un policia clàssic del franquisme, amb una ideologia molt clara. Vaig descobrir, però, que es tractava d'un personatge polièdric i molt complicat psicològicament, algú que se sent odiat constantment i que és capaç de fer el que sigui per arribar on ell vol. Tot ho encamina cap al reconeixement professional: la seva ambició no té límits". Encara a l'espera de la desclassificació dels serveis d'Urraca d'entre el 1929 i el 1982 -serà el 14 de setembre del 2014-, Aguilera ha pogut conèixer algunes de les detencions del policia i agent gràcies als dietaris: l'anarquista Joan Peiró, el ministre d'Indústria de la República Julián Zugazagoitia, les indicacions per capturar el president Azaña -només van poder atrapar la família- i la més important de totes les feines: la detenció de Lluís Companys el 13 d'agost del 1940 a la localitat bretona de Baule-les-Pins. Gràcies als dietaris, Aguilera ha pogut deduir que va ser el mateix Urraca qui es va emportar l'expresident Companys fins a Madrid. L'agent 447 no va dubtar gens ni mica a conduir Companys fins a la mort, però tot i així no va poder evitar admirar que estigués disposat a morir pels seus ideals. L'expresident republicà seria l'única de les seves víctimes que recordaria durant dècades a les seves anotacions. "Fou Urraca un criminal penedit?", encara es pregunta Aguilera.

QUATRE NOMS FONAMENTALS EN LA VIDA DEL 'SUPERAGENT' PEDRO URRACA

Lluís Companys

La detenció de Lluís Companys el 13 d'agost del 1940 va fer realitat el somni de Pedro Urraca: de cop i volta es va convertir en algú poderós. "No tenia ideologia, simplement estava capacitat d'una habilitat especial per posar-se al costat de qui li interessava", explica Gemma Aguilera. Afusellat al castell de Montjuïc tres mesos després de la detenció -el 15 d'octubre- , el consell de guerra que es va fer a Companys segueix sent vàlid més de set dècades després de la seva mort: "Ni els socialistes ni el PP volen anul·lar-lo. A Espanya, les víctimes segueixen castigades i humiliades; els repressors i criminals com Urraca, en canvi, segueixen protegits. Coses com aquesta demostren que encara estem a anys llum d'una veritable democràcia".

José Félix de Lequerica

Durant tota la Segona Guerra Mundial, Urraca es va dedicar a guanyar-se un sobresou important a partir de l'extorsió de jueus. "No fa apologia de l'antisemitisme propi del franquisme en els seus dietaris, de manera que és molt probable que l'extorsió a jueus sigui concebuda pel policia com una manera ràpida d'enriquir-se, ja que té la garantia que la seva activitat no molestarà pas el poder", llegim a Agent 447 . A principis de setembre del 1942, Franco no va dubtar a destituir el seu cunyat, Serrano Suñer. "Quan això passa, Urraca s'apropa ràpidament a José Félix de Lequerica, que seria ministre d'Afers Exteriors durant el 1944 i 1945". A diferència d'Urraca, Lequerica (Bilbao, 1891-1963) era "pronazi" i "antisionista fervent".

Ramón Serrano Suñer

Quan Urraca va conduir Companys fins a Madrid va aprofitar l'avinentesa per entrevistar-se amb Ramón Serrano Suñer (Cartagena, 1901 - Madrid, 2003), llavors ministre de Governació i un dels germanòfils més convençuts del gabinet del dictador Francisco Franco. Gràcies a l'amistat amb Serrano Suñer, Urraca va viatjar fins a Berlín a principis de setembre del 1940 i va participar en les converses amb el Tercer Reich per negociar l'entrada d'Espanya a la guerra. Arribaria a conèixer el ministre d'Afers Estrangers, Joachim von Ribbentrop; el ministre de l'Interior, Heinrich Himmler, i fins i tot el Führer, Adolf Hitler. El 23 d'octubre del 1940, Franco i Hitler es reunirien a Hendaia sense arribar a cap acord de col·laboració.

Léon Degrelle

La derrota de Hitler l'any 1945 va suposar una sotragada important en la vida d'Urraca. Condemnat a mort pel govern francès, va haver de fugir fins a Espanya com va poder. Un cop allà es va dedicar a perseguir comunistes i membres d'ETA fins a la seva jubilació, l'any 1982."Els últims anys de la seva vida, Urraca va acabar sol, arruïnat i sense el reconeixement explícit que ell buscava", diu Gemma Aguilera. El superagent de la dècada dels 40 encara rebria una última patacada: el col·laboracionista nazi d'origen belga Léon Degrelle (1906-1994), protegit pel règim de Franco des del final de la Segona Guerra Mundial i refugiat a Màlaga, acabaria embolicat amb Elena Cornette, la seva dona.