"Desconfieu sempre del Javier Cercas de les novel·les"

Guadalajara (Mèxic)Amb la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara inaugurada, l'escriptor Javier Cercas va donar ahir el tret de sortida literari en un atapeït auditori del pavelló de Barcelona, ciutat en la qual fa vint-i-cinc anys que viu "tot i que la majoria segueixen pensant que visc a Girona". No: reparteix el seu temps entre l'Alt Empordà i la capital catalana. A la capital de Jalisco va reunir un públic incondicional, entregat: "¡Ya viene, ya viene, qué emoción!", anunciava, asseguda a la segona fila, una admiradora. La majoria havien assistit a la sessió anterior per assegurar-se un lloc en la xerrada de l'autor que va saltar a la fama mundial amb Soldados de Salamina quan tenia 39 anys i que ara, als 63 anys, i coincidint amb la mort del papa Francesc, ha tret El loco de Dios en el fin del mundo.

"Estic molt feliç de ser aquí", s'estrenava Cercas. "I nosaltres més", li responien des del públic. En conversa amb la periodista Elena Hevia, l'escriptor va fer un repàs prolix i apassionat a la seva vida i obra, tan entrellaçades: "A diferència del periodisme i la història, en la literatura la ficció i la realitat sempre van barrejades, sempre. La ficció pura no existeix. Desconfieu sempre del Javier Cercas de les novel·les, no hi ha dos Cercas iguals als meus llibres". A Soldados de Salamina, per exemple, el narrador es deia com ell i deia que era un relat real, "i hi ha gent que s'ho va creure", s'admira. Aquí va començar tot, tot i que ja portava temps escrivint sense pensar que mai s'arribaria a professionalitzar.

"Les veritats de les novel·les són ambigües. El Quixot està boig, un boig de manicomi, però és un tipus lúcid i noble. Thomas Mann deia que les novel·les diuen sí i no al mateix temps. Els escriptors tenim dues religions: la ironia i la veritat, una veritat que sempre és contradictòria". Cercas ahir tenia ganes de xerrar, d'explicar-se. Es va sentir còmode. A la gent se li va fer curta la sessió.

"Crec que soc escriptor perquè soc un desarrelat. Això és fonamental". Un desarrelament que, en el seu cas, diu que ho és "per partida doble": com a fill d'immigrants extremenys que va arribar a Girona amb 4 anys, cosa molt normal a la Catalunya i l'Espanya dels anys 60. "Com deia Dalí, soc un supernormal". L'altre desarrelament, que de nou el fa "supernormal", és l'espiritual. Quantes persones de la seva generació van deixar de tenir la fe dels seus pares? Una altra cosa és la cultura cristiana, que segons Cercas ens amara a tots. Als 14 anys, a causa d'un desengany amorós al poble natal, en tornar sol i desesperat a Girona va començar a llegir Unamuno i ja no va parar. Si fins aleshores havia estat un fill obedient i un bon estudiant, de cop va deixar d'anar a missa i va començar a fumar i a beure cerveses. "Encara no he sortit d'aquella confusió", confessa.

El llibre amb el Papa, al qual va acompanyar a Mongòlia i el qual li va permetre entrar al Vaticà amb tota llibertat, és el d'un ateu que es pregunta per la vida del més enllà, i més en concret, per la possibilitat que la seva mare es retrobi al cel amb el seu marit i pare del Javier. "És la pregunta del milió, esclar, la de la vida i la mort". "Les preguntes que es fan els nens són les que m'interessen". Segons Cercas, tots els llibres busquen la resposta a un gran interrogant. "I la resposta és que mai hi ha una resposta clara, en la literatura de veritat no hi ha certeses. I quan te n'adones, ja és tard, ja hi estàs enganxat. També en això soc supernormal".

Com que som al pavelló de Barcelona, cal fer-li una pregunta retòrica. ¿Barcelona també està present en la seva obra, oi? Esclar, hi va a anar a estudiar a la universitat. "Era una Barcelona molt diferent, la Rambla era un lloc perillós, jo hi vivia a prop. Era una ciutat increïble, amb moltes biblioteques i llibreries. Jo anava a estudiar a la Biblioteca de Catalunya. Vaig estudiar i llegir molta literatura catalana. De fet, vaig trigar molt a conèixer escriptors en castellà. Soc un exemple rar d'extrema comunicació entre els dos ambients literaris que hi havia a la ciutat, el del català i el del castellà, que eren una mica mons a part. El meu d'entrada va ser el d'autors en català i vaig estudiar i llegir molta literatura catalana. Jo era un estudiant repulsiu. Bàsicament, estudiava i tenia nòvies. Res més. Fins més endavant no vaig entrar en contacte amb escriptors en castellà, com Roberto Bolaño o Enrique Vila-Matas. I quan de cop em va arribar l'èxit, amb tot el que això suposa, ja se'm van passar les ganes de conèixer més escriptors espanyols".

A Guadalajara, la majoria dels autors que ha portat la delegació barcelonina escriuen en català, però els més coneguts del públic mexicà són, per raons òbvies, els de llengua castellana, començant pel mateix Cercas, com es va veure ahir.