'Carrer Robadors', revolució i llibertat

La nova novel·la de Mathias Énard, Carrer Robadors , és esplèndida. L'enunciat potser no és cap sorpresa, per als que es deixessin emportar pel ritme desenfrenat de Zona (Belacqua, 2009) o per la suau deliqüescència de Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants (Columna/Mondadori, 2011). L'escriptor francès -establert a Barcelona des del 2000- s'ha proposat explicar la història de Lakhdar, un jove nascut a Tànger que decideix marxar de casa després de ser apallissat pel seu pare, que l'ha descobert despullat amb la seva cosina. "En el llibre és important el doble recorregut que fa el personatge: n'hi ha un que és geogràfic, que arrenca a Tànger i arriba a Barcelona, i un altre de temporal, situat entre el 2011 i el 2012 -diu l'escriptor-. Al llibre hi ha una sèrie d'esdeveniments que agafo directament de la realitat, però m'he preocupat molt perquè funcioni com a artefacte independent: voldria que l'actualitat no fos un problema perquè el llibre es continués llegint d'aquí 30 anys".

D'entrada, Carrer Robadors planteja dos temes poc habituals en la narrativa que arriba a les llibreries catalanes: l'observació de la religió musulmana des del punt de vista d'un personatge d'aquesta confessió i els resultats de l'aculturació postcolonial. "La relació de Lakhdar amb la religió és quotidiana. És musulmà, però no gaire estricte amb els plaers -el sexe o l'alcohol- i les llibertats socials", diu Énard. Pel que fa a l'aculturació, l'escriptor es fixa en "la sospita" des de la qual es rep a l'interior del Marroc l'obra d'autors com Tahar Ben Jelloun i Mohamed Xukri, al mateix temps que constata que "el Tànger internacional de William Burroughs i Paul Bowles ja fa temps que ha desaparegut". Més endavant, Énard fa dir al seu narrador un pensament que comparteix: "Avui els llibres tenen tan poc pes, es venen tan poc, es llegeixen tan poc que ja no val la pena ni prohibir-los". L'escriptor s'explica: " Carrer Robadors hauria pogut ser un llibre polèmic al Marroc, però la lectura és una cosa molt minoritària. La literatura arriba a un percentatge molt petit de la població. Fins i tot la premsa escrita no té el poder de fa tres o quatre dècades. L'element escrit va ser molt potent per a l'alliberació de l'home, del pensament i de la filosofia. El que ara fa por i es controla són les emissions televisives i de YouTube".