BarcelonaDotat amb 60.000 euros, el premi Ramon Llull –que enguany arriba a la 34a edició– ha anat a parar a les prolífiques mans de Care Santos, que en dues dècades ha publicat més de 40 títols. 'Desig de xocolata' explica la història d’una xocolatera de porcellana blanca des que es trenca en l’actualitat fins al moment en què va ser feta, al segle XVIII.

“La novel·la es divideix en tres parts. La primera està narrada en tercera persona, i la protagonista es diu Sara. És una dona que ho vol tot i que, en certa manera, ja ho té tot: sentimentalment i professionalment parlant –avança l'autora–. Té un problema no resolt amb el passat, i haurà d’enfrontar-s’hi”. L’acció d’aquest primer tram de la novel·la se situa a la Barcelona contemporània però viatja fins a la ciutat preolímpica.

Barcelona, capital xocolatera

Les xocolates complicades de l’actualitat –Santos declara sentir devoció per les que “tenen bitxo”– donen pas a una segona part ambientada al segle XIX. “Són els anys de la industrialització. En aquest cas, em centro en l’Aurora, filla d’una minyona en una casa benestant. La seva vida està lligada a la de la jove de la casa. Si a la primera part, la Sara compra la xocolatera, a la segona l’Aurora l’acaba robant”, avança l’autora, que reconeix que una de les inspiracions per a aquests capítols va ser la família Amatller, nissaga vinculada amb el negoci xocolater. El tríptic de Santos es tanca amb una part ambientada al segle XVIII. “Són els anys de la xocolata artesana. En aquest cas, em vaig fixar en una informació que vaig trobar per casualitat, mentre em documentava per a la novel·la anterior, 'L’aire que respires', sobre un tal Fernández, que havia inventat una màquina per fer xocolata que de seguida va cridar l’atenció del gremi de París, que va enviar una comissió per veure de quina manera es podia exportar l’invent”, va resumir. La protagonista de la tercera part és també femenina: “La Maria Anna és una xocolatera que s’enfronta tota sola al gremi, que en aquella època era fonamentalment masculí”.

Santos recorda que Barcelona és una de “les capitals mundials” de la xocolata: “La península Ibèrica és el lloc per on va entrar. Un dels primers llocs on es va barrejar el cacau amb sucre va ser en un monestir de la Corona d’Aragó –diu–. A més, hi ha un moment únic i brillant de la xocolata a casa nostra, i és el de la creació de les mones, arquitectures brillants i més complexes del que es pot imaginar a simple vista”.