BarcelonaAlbert Espinosa ha creat "un arxipèlag de sinceritat" per al protagonista de la seva darrera novel·la, 'Brúixoles que busquen somriures perduts' (Rosa dels Vents/Grijalbo), "format per les persones que sempre li diuen la veritat", un conjunt d'illes que ell també té a la vida real i que considera "imprescindibles per ser feliç". De fet, el protagonista és un home que ha de reconèixer tot allò que no el fa feliç per fer un canvi de rumb a la seva vida, després de la tràgica experiència de perdre la seva dona i tornar a connectar-se al món.

Per Espinosa, la frase que obre el llibre és una màxima que no es pot oblidar: "Per viure, cal viure". Per primera vegada, les dones prenen un paper molt important en l'univers Espinosa i ho fan per quintuplicat, perquè són femenins els cinc personatges més rellevants en aquest llibre, al costat del protagonista. I són la seva esposa morta, una persona de qui ha après moltes coses; les seves dues filles, amb tot el seu avenir; la seva mare, amb qui arrossega relacions familiars complicades; i la dona del seu germà.

Espinosa reconeix que sempre omple els llibres d'històries viscudes per ell o que li han explicat, sempre demanant permís abans, i en aquest cas la seva màxima era parlar de la sinceritat i de la felicitat, que al seu entendre van molt lligades. "Jo sempre tinc les meves illes/persones que sé que em diran la veritat", explica. Segons Espinosa, perquè és així com ell sempre ho ha viscut, les coses que passen no són dolentes, sinó que són l'avantsala d'alguna altra cosa, que per força ha de ser millor. "Em considero realista", manté, per afegir que li han passat "coses difícils a la vida", com perdre una cama, un pulmó i part del fetge, però sent que porta una "estrella de xerif", com la forma del tros de fetge que li ha quedat.

'Brúixoles que busquen somriures perduts' és la quarta novel·la d'Espinosa, i segueix al seu èxit més sonat, 'Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine' (2011). Ha venut més d'un milió de llibres, sumant també 'El món groc' (2008) i 'Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo' (2010). Però és conegut per la sèrie 'Polseres vermelles', una prolongació del film 'Planta 4a', del qual era guionista, i retrata la seva infància entre hospitals.