El que en sap, riu molt. El que no, n'aprèn un munt. La Història de Catalunya (modèstia a part) de Toni Soler, ara reeditada per Columna i ampliada per l'autor, ja s'ha convertit en un clàssic de la divulgació (150.000 exemplars venuts des del 1998). Trepidant, divertida, tafanera, sintètica, va alternant humor i anàlisi, els dos punts forts de Soler, que neda com un peix experimentat per les aigües tèrboles del nostre passat col·lectiu. Sense amagar el seu punt de vista, també sap agafar-ne distància per fer autoironia, fugint com de la pesta del pamflet patriòtic. Aquest "autèntic malalt d'història", com el retrata al pròleg el director de l'ARA, Carles Capdevila, està convençut que el rigor no és incompatible amb l'humor, de manera que ens explica els fets agafant-se honestament tota la llibertat per interpretar-los, resumir-los i enriure-se'n.
Per acabar d'arrodonir la feina, la nova edició ha comptat amb les intel·ligents il·lustracions d'un altre opinador de l'ARA, Jordi Duró, que ens parla amb imatges. Per a cada capítol, fa la síntesi de la síntesi: calaveres amb barretina per arrencar, un romà de la ceba, Guifré el Pilós dibuixant alguna cosa més que les quatre barres, el pactisme representat amb una corda d'espar farcida de nusos, una falç que és un interrogant dedicada a Pau Claris... i així fins a l'actualitat. Perquè el llibre arriba ara ben bé fins al present amb dues novetats. Primera: un capítol extra, D'en Cobi a l'estelada, on s'allarga l'"etern empat entre voler i poder" en el cor d'un país que viu "el moment de més agitació nacional, i això passa quan la societat és més plural que mai". I segona: unes Conclusions (a la carta) segons les preferències polítiques de cada lector. Per exemple, als del PP els regala que "ja en temps dels romans, Espanya era una única nació que s'identificava amb la fúria i amb un únic idioma: el preespanyol (així és com ara anomenem el llatí, oi que mola?)".
De l'assortiment d'ibèrics al plat d'estelades, en menys de 300 esponjades pàgines llegireu un recorregut amè per la història del nord-est peninsular, un territori que fa bastantes centúries que es coneix com a Catalunya. Els protocatalans no en surten gaire ben parats: "Mentre aquí la tecnologia punta consistia a tallar alzines amb destrals de tot a 100, a Egipte ja pensaven en les piràmides, Pitàgores calculava àrees de triangles i a Babilònia el cèlebre Hammurabi publicava el seu codi". Superada l'Antiguitat, Soler ens descobreix l' Homo botiguens, antecedent directe del viatjant català, i al cap d'unes pàgines arriben els grecs, rebuts a l'estil Bienvenido míster Marshall, i tot seguit els romans, que s'hi van quedar i van construir la Via Augusta, una mena de corredor mediterrani. En fi, que la cosa avança ràpid.
I com que no hi cap tot, ens saltarem uns quants episodis per anar a parar a l'esplendor medieval, no exempta de marro i brega, quan els catalans "eren vistos a Europa com l'enemic a batre, els buscabregues prepotents i imperialistes". Però tot té un final, i va arribar un moment que ens vam acostumar a perdre i vam fer del nostre proverbial pactisme virtut i norma sagrada, ves quin remei. Va ser llavors quan va començar el mal rotllo de debò amb el veí conqueridor, que ha durat fins avui, quan sembla que la història hagi de tornar a començar... però aquesta ja és una altra història.
