No sé si volgudament o no, Ponç Pons, a l’inclassificable El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema), un passeig pel seu petit gran món menorquí de llibres, gallines i moixos, d’ullastres, música, cinema i pensaments conreats amb lentitud, sols un cop repeteix una frase: “Com els arbres per les fulles, jo respir per les paraules”. És precisament aquesta respiració pausada, profunda, carregada de l’aire fresc del seu racó secret de sa Figuera Verda, aquesta respiració bastida amb mil lectures, aquesta manera de ser al món que ell ha batejat com a escriviure o filosovida, el que podem llegir en aquest quadern poètic sense poesies.
Ponç Pons és una mena de Montaigne menorquí, que es debat entre ser ell i ser al món. En lloc de retirar-se al castell, s’ha fet una barraca al camp. A més dels clàssics grecollatins, es fa acompanyar dels grans autors moderns i contemporanis. En lloc de gastar escepticisme, s’estima més estimar. En lloc de fer política com el senyor del Perigord, fa classes. Però són el mateix: dos homes que s’assagen escrivint, que es construeixen paraula a paraula, frase a frase, i que porten la seva obsessió amb elegància i tranquil·litat d’esperit, amb admirable sentit comú, amb una passió callada i constant.
Escolteu la veu lliure, irònica i sàvia d’aquest illòman enamorat de les paraules, de la natura i la humanitat: “A través del forat de la capa d’ozó, veig Déu que emigra”, “La tramuntana s’ha endut tots els versos del poema”, “Crisi. Hi ha persones que viuen només amb vuit-centes paraules”, “Tanta passió per acabar sent cendra”, “Visc en el meu interior. Escric a la intempèrie”, “Tenir principis no assegura cap bon final”, “La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre”, “La passió per la saviesa du a la saviesa de la passió”, “Es pot acabar odiant la pàtria de tant estimar-la?”, “Vivim per escriure versos que donin sentit al viure”, “La dignitat es pot vendre, però no es pot comprar”, “Una bona lectura és un massatge al cervell”, “El millor lloc del món és un bon llibre”, “La literatura és una casa de cites”, “Tothom troba comprensibles els seus pecats inconfessables”, “Els pactes amb el diable no són de fiar”, “Crec que a part de ser un monosíl·lab, Déu és un pseudònim”, “Els enemics (quina paraula més lletja!) són un encant. No et fallen mai”, “El buit pesa molt”, “Som allò que creiem i hi ha persones que no creuen en res”, “La bondat ens farà lliures”.
Això només és un tast. Em sembla que no tindreu més remei que devorar el llibre sencer.
