Entrevista
Llegim 09/11/2013

"Mentre hi hagi pobres seguiré venent llibres"

Yu Hua, un dels escriptors xinesos més populars de l'actualitat, acaba de ser traduït per primera vegada al català. Els contes d''El passat i els càstigs' (Males herbes, 2013) són hiperviolents i anguniosos: mostren els canvis a la Xina durant els anys posteriors a la Revolució Cultural

Jordi Nopca
4 min
"Mentre hi hagi pobres seguiré venent llibres"

BarcelonaEl primer conte llarg d' El passat i els càstigs porta per títol 1986 i explica la desaparició d'un professor d'institut. Després d'anys d'absència, torna al poble i es castiga amb les mateixes tortures que li havien practicat. És molt violent.

Vaig créixer durant els anys de la Revolució Cultural, i el conte està relacionat amb l'època. Hi havia molts assassinats, desaparicions i lluites. A banda d'això, els meus pares eren cirurgians, i amb sis o set anys veia les operacions en directe o jugava al pati de l'hospital. Vaig veure molts malalts i uns quants cadàvers.

Hi ha una descripció gairebé mèdica de les tortures. Fan angúnia.

A més del context social i personal, hi ha també una voluntat estètica a l'hora d'utilitzar la violència. En aquella època el meu estil era molt extrem. Escoltava Wagner i Satie, que són dos músics molt diferents. A Satie, per exemple, no li agradava gens Wagner, perquè no era gens harmònic. Jo crec que dels extrems en brota una nova harmonia, com passa amb Wagner o també en els quadres de Van Gogh. El retrat en què li falta una orella em fascinava. L'harmonia no ha de ser necessàriament tranquil·la. En una situació de molta violència es pot transmetre una idea de bellesa.

Abans de començar a escriure va passar cinc anys fent de dentista.

Ho vaig deixar estar perquè no m'agradava i perquè havia de dedicar-hi moltes hores. Em vaig fixar que els treballadors del centre de cultura no feien res, i em vaig dir: jo vull dedicar-me al mateix. Em van dir que, per poder-hi treballar, havia de tenir alguna cosa publicada, i em vaig posar a escriure. Així vaig fer els contes de Sortir de casa als divuit (1983). El primer dia que treballava al centre cultural hi vaig arribar amb dues hores de retard. Així i tot, vaig presentar-m'hi abans que cap dels meus companys. La meva rutina de feina era dormir de dia i escriure a la tarda. Al principi anava un cop a la setmana a l'oficina. Després hi passava un cop al mes, per recollir el sou.

Aquesta idea trenca amb la idea del xinès industriós i incansable.

En aquella època tots els salaris eren igual de baixos. Encara que el govern xinès actual es cregui socialista, ja és totalment capitalista. Ara a la Xina hem de treballar cada dia i molt. A l'època en què vaig deixar de fer de dentista, era igual de pobre traient queixals que escrivint. Si hagués continuat fent de dentista hauria estat un pobre exhaust. Fent d'escriptor vaig ser un pobre que vivia més tranquil.

Amb Viure! (1992) va arribar al gran públic. ¿Es va proposar ser menys experimental?

No es tracta precisament d'una novel·la lleugera. Potser la narració és més càlida que als contes freds i cruels dels 80. En dues dècades, Viure! ha venut més de quatre milions d'exemplars a la Xina. Al meu país, qui té els diners és el govern i una petita minoria. Mentre hi hagi pobres, seguiré venent llibres.

La novel·la va ser polèmica, i també l' adaptació cinematogràfica de Zhang Yimou, que va arribar a estar prohibida. ¿Dues dècades després seria tan controvertida?

No ho crec. Avui el govern no té cap problema amb Viure! La Xina és cada vegada més oberta i flexible. Jo he estat un escriptor amb molta sort. A la dècada dels 90, l'escriptor Ba Jin va anar publicant per entregues la meva novel·la a la revista Collita . Els funcionaris no s'atrevien a plantar-li cara, i ell -que tenia més de noranta anys- no tenia por. Gràcies a Ba Jin, escriptors com jo vam tenir més llibertat.

Un tipus de realitat , d' El passat i els càstigs , també va aparèixer primer en una revista. I la narració que titula el llibre recorda molt Kafka. És un dels seus referents?

I tant! Kafka és el meu gran mestre. Quan vaig començar a escriure, als 23 anys, m'agradava molt l'escriptura detallada de Yasunari Kawabata. De vegades, quan a un escriptor li agrada molt un altre escriptor, pot ser una limitació. Em passava amb Kawabata en aquella època, fins que vaig topar amb Franz Kafka, que em va treure del forat. La diferència entre Kawabata i Kafka va ser que l'escriptor txec em va dir que podia escriure amb llibertat.

Ha dit que "la realitat és més absurda que la ficció".

Quan ara escrivim sobre la realitat de la Xina, ja no és tan absurda: és l'explicació de la realitat, el que es fa absurd. Fa poc he tingut notícia d'una sèrie d'històries que han passat a l'interior d'una presó. Hi van morir una sèrie de reclusos, però els funcionaris amagaven que es tractés d'assassinats. Diuen que un dels presoners va morir mentre jugava a fet i amagar, que un altre es va ofegar amb el cobrellit, i a un tercer li va arribar l'hora mentre es rentava la cara. La realitat no és absurda, és el relat que se'n fa.

A Germans (2005) explica el trànsit del comunisme al capitalisme.

Els canvis han estat molt ràpids. Massa. Aquesta velocitat té a veure amb l'estructura institucional del país. L'exercici del poder -gairebé despòtic- ha accelerat els canvis i ha generat problemes. A la Xina, el desenvolupament busca la rapidesa, en comptes de la qualitat. Alguns constructors, en comptes de fer servir formigó, utilitzen bambú, i això debilita tant les estructures que s'esfondren en poc temps.

Un escriptor no pot fer servir bambú.

L'estructura d'una novel·la s'ha d'armar amb barres de ferro.

stats