Només té 23 anys i una cara de nen que no em deixa concentrar com caldria en les explicacions sobre els continguts de la carrera que està estudiant. Encara hi veig el vailet que es posava vermell per qualsevol cosa. Els ulls se li encenen quan parla de l’Erasmus que li permetrà fer el tercer curs a Edimburg. Després li pregunto pels seus pares, vells amics a qui només veig molt de tant en tant per raons de distància però amb qui mantinc una relació prou sòlida. Em diu que no estan passant un bon moment, que pateixen pel germà gran, que ha deixat inesperadament els estudis i no troba feina. Intueixo que hi ha alguna cosa més, ho veig en aquest rostre que ha anat perdent els trets infantils i ha endurit les faccions i la mirada. M’explica que el germà s’ha anat allunyant progressivament de la família i dels amics, obsedit per la relació amb una noia que sembla haver-li esborrat la personalitat i que li ha fet perdre l’alegria. Els pares han quedat encallats en la impotència de veure com el fill malmet la vida. Només té 26 anys!, es lamenten. Però ja té 26 anys, reconeixen (i ja no poden intervenir en les seves decisions). El germà petit, amb qui ara comparteixo conversa, està amoïnat perquè troba que els seus pares han envellit sobtadament i arrosseguen feixugament un aire de resignació constant. “La mare ja no riu mai”, diu, i immediatament recordo el rostre rialler de l’amiga i el seu bon humor natural. Em sap greu que els amics estiguin passant aquest tràngol. Lamento moltíssim que el fill gran, que recordo com un adolescent seriós però molt espavilat, amb una gran ambició en el terreny científic, hagi quedat atrapat en una teranyina tan vulgar. I també compadeixo el petit, que ara em diu que, assumint una responsabilitat que no li pertoca, està determinat a donar als seus pares tantes alegries com pugui. “Sento la necessitat de compensar-los”, reconeix. I no sé com dir-li, sense ferir-lo, que cap de les seves alegries esmorteirà gens ni mica el dolor provocat pel seu germà.