Llegim 12/07/2014

A la fúria i xafogor De Iannis Ritsos

Damià Alou
3 min
A la fúria i xafogor
 De Iannis Ritsos

El mite és un estel que il·lumina la història: subratlla la recurrència i el sentit dels fets arbitraris i unifica el pensament humà des de Lapònia fins a Sud-àfrica, i ens fa comprendre que l’evolució en sentit històric no és més que un altre mite, aquest interessadament inventat pels que s’han considerat sempre un esglaó evolutiu per damunt dels altres; és a dir, els europeus. Aquest llibre de Iannis Ritsos, que en tres llargs poemes reescriu (és a dir, revisa, revitalitza i reinterpreta) els personatges d’Electra, Orestes i Agamèmnon, guanya profunditat, certament, si es coneix l’antecedent literari, però en l’Europa encongida del 2014, admet una lectura molt més immediata, una lectura des de la fatalitat, des del pes d’un món, el Mediterrani, que, tot i ser, en aquest rovell de l’ou que és Europa, a poc a poc va quedant en una perifèria marginal; per obra dels nostres amics del nord es va convertint en un parc d’atraccions - solàrium dels baixos instints, que és, en el fons, el que sempre havien volgut que fos. La Mediterrània i el seu estil de vida està quedant aparcat en un racó de la història, dominada per la colonització de les franquícies i de la vida porqueria importada d’una cultura anglosaxona tan fascinant com abassegadora.

Al llibre de Ritsos hi trobem una fatalitat (“Una mà de pedra negra, feixuga, damunt del nostre pit, des de la matinada”) que amb el rescat econòmic adquireix un pes concret: “Com és que els altres ens van determinar el destí, que ens l’imposen i nosaltres l’acceptem?”; la vida que a través dels segles es converteix en un ritual fútil (“Quants reis han canviat des d’aleshores? Quantes revolucions hi ha hagut?”), en un paisatge primordial on l’únic que perviu són els insectes i els rèptils, on s’ha perdut la funció primordial de la saviesa: “[…] que els recordés que es farien vells, que els recordés sobre tot que es moririen”. Ritsos, nascut a Monemvassia el 1909, va ser un dels tres poetes més importants de la literatura grega del segle XX, juntament amb Odysseus Elytis i Giorgos Seferis. Militant comunista des de molt jove, la seva obra va ser molt influent, tant des del punt de vista literari com polític, i el 1977 va rebre el premi Lenin de la pau, però no, contràriament als altres dos il·lustres poetes grecs del seus segle, el premi Nobel. Va conèixer la presó a la guerra civil de Grècia del 1946, posterior al conflicte mundial, i a la Dictadura dels Coronels. Els tres poemes que es reuneixen sota el títol d’ Els Atrides formaren part d’un recull de disset poemes llargs publicats amb el títol de Quarta dimensió, i el lector hi descobrirà un verb que flueix amb una potència extraordinària, que s’enfronta als grans interrogants de la vida en una tradició, com és la grega, carregada d’història, de sentit, on les paraules pesen en una “Grècia tan tèbia, tan serena, tan independent de nosaltres”, on la memòria personal es confon amb la col·lectiva, i on s’habita l’existència entre la fúria i la xafogor.

Al llarg dels potser tres anys que fa que ressenyo llibres en aquestes pàgines, he parlat sovint de dues col·leccions de clàssics que engrandeixen la literatura en català: la de clàssics moderns de Viena i la clàssics de totes les èpoques d’Adesiara, que ens ha entregat meravelles d’autors poc sovintejats en català com Milton, Elizabeth Gaskell, Bufalino i Aristòfanes, en una aposta exigent i amb magnífiques traduccions (com la que ara comentem) que, no en tinc cap dubte, hauria de gaudir de la generosa col·laboració del departament de Cultura de la nostra estimada Generalitat: seria molt trist assabentar-se que no ajuda iniciatives com les d’Adesiara, més perdurables que els Tricentenaris que passen.

stats