Crítica
MARINA ESPASA

Una declaració d’amor al sexe

'Sexe encara' d'Arlene Heyman. Catedral. Traducció de Dolors Udina. 304 pàg. / 19 €

Una declaració
 D’amor al sexe / GETTY Zoom

Reps una trucada a mitjanit. És d’aquella mena de trucades: ha mort el teu pare. Però qui et truca no és la teva mare, sinó la infermera del pare de tota la vida, a qui l’home se li ha mort entre els braços. Pel que es fa evident només en aquest instant, no n’era només la infermera. Són d’aquells moments en els quals s’obre una porta davant teu i la vida que et pensaves que tenies més o menys controlada entra en una altra dimensió, no se sap si més o menys real. Això és el que li passa al Dan Dorenbusch, el protagonista d’un dels vuit relats que conformen Sexe encara, la traducció catalana d’un difícil Scary old sex, que és el títol que l’editorial novaiorquesa li devia aconsellar a Arlene Heyman, una psicoanalista jueva de la mateixa ciutat que, als 70 anys, ha tingut la gosadia de fer un debut literari, i que se n’ha sortit amb nota: ha escrit històries creïbles i significatives d’uns personatges que estan vius i que, sobretot, volen notar que ho estan, sigui quin sigui el preu d’aquest desig: fer l’amor en una habitació d’hospital, amb problemes de reflux gàstric o amb l’última persona amb qui haurien de fer-lo. El resultat és un llibre que, si bé potser no arriba al mateix nivell de profunditat, recorda, i molt, la narrativa d’Alice Munro, la premi Nobel canadenca, per la facultat de posar els personatges davant de tries morals radicals que els definiran per sempre més com a persones, i de fer-ho sense alliçonar.

Les històries de Sexe encara tenen escenes de sexe, esclar, però no tantes. El que passa és que es produeixen en llocs i circumstàncies extrems, poc habituals: en llocs insòlits, entre gent gran, entre malalts terminals... Són relats en els quals, tot i ser cants desaforats a la vida, la presència de la mort hi és constant: la mort dels anteriors marits de les protagonistes d’alguns contes, per exemple, que no poden deixar de pensar-hi mentre fan l’amor amb els seus substituts, o la mort imminent d’un dels dos amants, o la d’una quasi centenària mare de la protagonista, a qui cal netejar el cul com si fos un bebè, o la mort sobtada d’un amant vell que, en realitat, representa un alliberament per a la noia que se n’havia enamorat bojament. Les millors escenes són les que representen la passió per la vida: n’hi ha una en la qual aquesta noia jove s’emborratxa d’arrencar flors blanques d’un lilà que és una autèntica meravella, i una altra on la visita d’una dona desesperada a una peixateria en què escaten i trossegen peixos fa una connexió màgica amb la seva tragèdia interior: només la bona literatura pot crear moments així.

Una narració il·lustrativa

L’últim relat, Res d’humà, és molt representatiu de la manera de fer de Heyman: un matrimoni format per una metgessa obsessionada pels gèrmens i per provar d’entendre la fosca història europea amb l’extermini jueu al capdavant de tot i un físic que és sobretot una bona persona que no es fa tantes preguntes capcioses sobre el món fan un viatge en vaixell pels rius alemanys. Una nit es desvetllen i comencen una discussió per no res que va pujant de to i que acaba sent una autèntica declaració de guerra, després de la qual sembla gairebé impossible reprendre el contacte més banal. “No van fer l’amor fins que van arribar a Luxemburg”: tot el llibre és una declaració d’amor al sexe com a clau roent al qual aferrar-se per sentir-se viu que aconsegueix no caure en el tòpic perquè aposta per anar al fons de les coses i mirar-les de cara, sense por. Un gran encert.