Si hi ha algun trauma que pot marcar la vida d’algú és el d’haver provocat la mort de la mare amb el propi naixement. Doncs és el que travessa aquest llibre de cap a cap: la Xuela Claudette Richardson, nascuda a l’illa de la Dominica, narradora i protagonista absoluta d’aquesta autobiografia fictícia, té setanta anys i mira enrere per repassar què n’ha sigut de la seva vida i de l’entorn on l’ha passada: les illes del Carib, envaïdes i colonitzades a sang i foc pels imperis britànic i francès.

La protagonista de la novel·la reflexiona sobre la seva relació amb els homes, amb els fills que no ha tingut mai, amb el pare absent (un descendent d’africans i escocesos) i amb la mare postissa, i amb la història convulsa del Carib paradisíac. A vegades ho confon tot, i potser no s’equivoca tant, perquè el domini dels homes sobre les dones o dels pares sobre les filles s’assembla molt al dels colonitzadors sobre els esclaus que els tallen sucre i els recullen el cafè. La indagació sobre la identitat, que al cap i a la fi és el que planteja aquest llibret deliciós i sensualíssim però també sec i brutal a estones, porta sempre cap a llocs inesperats. Com, per exemple, a escriure l’autobiografia de la teva pròpia mare en comptes de la teva.

No obrir el cor del tot

Si algú pensa que el discurs postcolonial i la lluita de classes no són compatibles amb la sensualitat i la voluptuositat, ha de llegir aquest llibre. Les frases i els gestos de la Xuela i la recerca permanent del plaer físic recobreixen la història amb un mantell fet de fulles de palmera i que fa olor de fruita tropical. La Xuela està entossudida a demostrar que les conviccions polítiques són més poderoses que les emocions: està casada i tot el dia fa l’amor amb en Philip, un metge blanc, però com que representa el colonitzador, el que ha arrasat amb el caràcter i la cultura de la terra de la Xuela, considera que no es mereix el seu amor. Estan casats, però ella mai no li obrirà el seu cor del tot. Tot és molt físic i gens mental en el món on han anat a parar els europeus amb els seus aparells de matar i de mesurar. Hi ha més mar que terra ferma, i això no és fàcil d’assimilar per a algú que ve del Vell Continent.

És el que prova d’explicar Jamaica Kincaid, una autora nascuda a l’illa d’Antigua, una petita illa del Carib que no va ser independent dels britànics fins al 1981. Nascuda el 1949, va ser educada sota el sistema britànic i se’n va anar a viure a Nova York amb només disset anys: escriu en anglès encara que a estones digui que els seus personatges parlen en “crioll francès”. Les llengües del Carib no van sobreviure a les invasions europees, però això no impedeix que els escriptors nascuts allà reflexionin sobre conceptes com l’aculturació o que escriguin històries plenes d’episodis de violència en els quals la raça i el gènere ocupen un lloc central. Les formes que agafen les manifestacions artístiques sempre tenen a veure amb els processos històrics dels espais des d’on són escrites: a vegades això és més obvi i a vegades del tot críptic, però en aquest cas l’autora opta per fer-ne un discurs clar, a vegades fins i tot una mica massa òbviament carregat de simbolisme. El llibre és millor quan explica les evolucions de la Xuela i es fa una mica feixuc quan n’hem d’escoltar les reflexions més teòriques, quan la Xuela es converteix en la representant de l’opressió de segles sobre el poble caribeny: no és que sigui mentida, però el gènere de la novel·la no aguanta tan bé els discursos unívocs. Amb tot, és una lectura deliciosa i més que recomanable.