BarcelonaEl comte italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957) es va dedicar a escriure només els darrers anys de la seva vida. La seva única novel·la, Il Gattopardo, d’estil decimonònic i publicada pòstumament l'any 1958, és considerada una de les obres literàries essencials del segle XX. A banda de la novel·la, en els últims dos anys de vida, Lampedusa va escriure contes i un relat de memòries. Amb traducció de Rossend Arqués, Proa publica una edició revisada i ampliada dels contes de l'autor a cura de Nicoletta Polo.

Els contes de Lampedusa no desmereixen la qualitat literària assolida amb Il Gattopardo. Totes dues obres reflecteixen el món poètic de l’autor, i totes dues mantenen una unitat d’inspiració. Som davant de quatre únics contes connectats entre ells i alhora amb la mestria de l’aristòcrata. Aquests textos ja havien estat publicats amb anterioritat a la premsa sense despertar cap mena d’interès als crítics, els quals cometien l’errada de confondre el punt de vista de l’autor amb el del narrador i fins i tot amb el del protagonista. S’acusava Lampedusa d’immobilista, retrògrad, antisicilià i conservador. I paradoxalment, el que interessa d’aquests quatre relats és l’interès de l’autor per les qüestions tècniques de la novel·la, com ara organitzar el material narratiu a partir d’espais, fet que demostra la seva modernitat.

Viure bé per morir bé

Els contes comencen amb uns Records d’infantesa, el conjunt d’evocacions íntimes de personatges i escenaris de l’univers de Lampedusa, tocat per un esprit de finesse inqüestionable. El narrador descriu els seus primers anys com un període tranquil i feliç, com un paradís terrestre i perdut transcorregut entre el palau de Lampedusa i el palau Cutò a Santa Margherita Belice. Com a document biogràfic, aquest conte té un valor limitat, perquè està més dedicat a la descripció de les impressions que li susciten els espais i, com el mateix autor aclareix, no segueix un fil cronològic fiable. Després, el conte L’alegria i la llei, en què percebem el ressò de les veus de dramaturgs com Pirandello o Txékhov per parlar de la pobresa. Malgrat la seva brevetat, aquest text suposa una obertura de Lampedusa cap a altres perspectives narratives. A continuació, llegim La sirena, un relat sensual i melancòlic de temàtica mitològica en què Lampedusa recrea el món mediterrani encarnat a Sicília, com havia fet a Il Gattopardo, però aquí ho fa per vehicular una fantasia del tot versemblant inspirada en la lectura de The Sea Lady de H.G. Wells. L’argument es basa en la trobada d’un vell professor i un jove periodista en un cafè de Torí. El professor li explica al jove que fa temps, mentre preparava un examen en un lloc solitari, va ser sorprès per una sirena. Per acabar, Els gatets cecs és un conte que fa tot l’efecte de ser el primer capítol d’una novel·la que no es va poder arribar a escriure mai, i que contraposa el tarannà d’un nou ric en ascens i un grup d’aristòcrates en procés d’inanició.

Lampedusa coneixia molt bé la seva època. Va lluitar a la Primera Guerra Mundial i tant la vida a les trinxeres com la mort dels companys li van deixar una petjada fonda en algun racó del cap. Era un bibliòfil i estava al cas del pensament conservador i del progressista. Com a Il Gattopardo, els contes de Lampedusa parlen sobretot del pas del temps i de les edats de l’ésser humà, un tema universal que es menja les opinions polítiques de l’autor, el qual, com a fill del seu temps, expressa el que pensa amb total llibertat. El tema que amoïna al comte és, per davant de tot, com seguir endavant enmig de les complexitats que implica el fet de viure. En conseqüència, cal viure bé per aprendre a morir bé. Si l’experiència de la guerra el va portar a interessar-se pels escriptors de les avantguardes, per Nietzsche i per la cultura de la crisi, Lampedusa també destaca pel culte a la bellesa, la grandesa i la personalitat heroica de molts dels seus personatges memorables.