Jeanette Winterson (Manchester, 1959) no arribava ni a la trentena quan el 1987 va publicar La passió. La qüestió de l’edat, sovint irrellevant, aquí és important perquè és una novel·la amb algunes de les virtuts que solen associar-se a les obres juvenils potents i reeixides.

D’una banda, es nota la voluntat de la jove Winterson de dir-hi la seva sobre alguns dels temes que estaven més en voga en la cultura anglosaxona dels 80: la (in)definició de les identitats sexuals i de gènere, les veritats dubtoses de la història en majúscules, la tramposa fiabilitat de les narratives oficials i de les autoritats presumptament infal·libles, el perill dels poders omnímodes... D’altra banda, s’hi veu també com, amb naturalitat, Winterson aconsegueix fer conviure l’entusiasme culturalista de l’escriptora que encara és jove i manté una relació purament joiosa i admirativa amb la literatura i la desimboltura juganera de qui no es pren res gaire seriosament i es permet la gosadia de tractar amb llibertat unes primeres matèries tràgiques -les campanyes napoleòniques- o venerables -la ciutat de Venècia.

Ambientada en l’Europa trasbalsada per la sanguinària voluntat de poder de Napoleó Bonaparte, la novel·la té dos protagonistes i narradors. Qui porta el pes de la novel·la és l’Henri, un jove francès que fa d’assistent personal del general: és qui li prepara els pollastres que el gran home devora amb la mateixa fam insaciable amb què ocupa països i extermina enemics. Al llarg dels prop de deu anys que l’Henri és al costat de Napoleó, passa de l’admiració a l’odi, de l’entusiasme de qui fa la guerra embriagat de poder i de glòria al fàstic de constatar que la guerra només és un enfilall d’horrors sense sentit al servei de la megalomania d’un boig que mai no en té prou. L’altre narrador protagonista és la Villanelle, una veneciana filla d’un gondoler que treballa en un casino, es vesteix d’home, té afers tant amb homes com amb dones i acaba fent de prostituta per als alts comandaments de la Grande Armée en plena campanya de Rússia.

Tot i el que pugui semblar, La passió no és una novel·la històrica. Winterson no pretén reconstruir de manera rigorosa i versemblant uns escenaris del passat ni tampoc contar la veritat factual de la vida de Napoleó i l’impacte que va tenir en les vides de centenars de milers d’europeus. A pesar de la nota inicial que l’autora va fer per a una reedició del 1996, en què emfatitzava que la novel·la s’havia escrit “en l’època gloriosa del thatcherisme”, ni tan sols es proposa establir un paral·lelisme entre diferents formes d’autoritarisme: el del revolucionari esdevingut emperador despòtic i el de la demòcrata amb una concepció rígida i dura del poder.

Més aviat diria que si Winterson va optar per ambientar les peripècies i els dilemes dels seus personatges en una època i uns escenaris remots va ser per poder treballar amb més llibertat: amb un esperit fantasiós -la novel·la és plena de detalls màgics, excèntrics i atzarosos-, amb una opulència emotiva i sensual -el desig, l’amor i la luxúria són omnipresents, igual que la por i el sofriment- i amb un afany de provocació ètica i intel·lectual. És interessant, en aquest sentit, la insistència de l’Henri a repetir aquesta frase: “Us estic explicant històries. Creieu-me”. ¿És la frase d’un lúcid que sap la veritat i l’ha de compartir o la d’un mentider -o d’un boig- en qui no es pot confiar?

La passió està escrita amb una prosa poètica però precisa, de frases curtes i paràgrafs breus, una prosa no exempta d’idees -morals i filosòfiques- que és elegant, suculenta i seductora fins i tot quan descriu escenes sinistres i fets espantosos. És una bona notícia que Periscopi l’hagi reeditada en català i que Dolors Udina, que va ser qui la va traduir fa prop de trenta anys, l’hagi revisada ara obtenint els resultats esplèndids que són habituals en ella.