Crítica
PERE ANTONI PONS

L’adolescència com a patologia poètica

'L’engolida dels engolits' de Réjean Ducharme. Lleonard Muntaner. Traducció de Susanna Fosch. 280 pàg. / 20 €

L’adolescència com a patologia poètica Zoom

Un dels passatges d’ El vigilant en el camp de sègol que més rius de tinta ha fet córrer és aquell en què Holden Caulfield, l’irat i sensible narrador adolescent de la novel·la de J.D. Salinger, es pregunta on van els ànecs de Central Park quan arriba l’hivern. Molts lectors han vist en aquests ànecs un símbol del procés de maduració de Holden, de la incertesa davant el futur... Jo crec que no són el símbol de res. Si Holden es pregunta on van és perquè ell també voldria anar-hi quan arribi l’hivern de l’edat adulta.

Bérenice Einberg, la irada i delirant narradora adolescent de L’engolida dels engolits, la primera novel·la de l’escriptor quebequès Réjean Ducharme (1941-2017), publicada originàriament l’any 1966, ara en català gràcies a Lleonard Muntaner Editor (amb una molt bona traducció de Susanna Fosch, un pròleg de Pere Calonge i un epíleg de Jaume C. Pons Alorda), també sent un disgust visceral per la vida dels adults. Durant la breu estada que fa a Nova York en el tram central de la novel·la, per tant, també podria preguntar-se on van els ànecs quan arriba l’hivern. En el seu cas, no ho preguntaria per anar-se’n amb ells sinó per plomar-los i escampar-ne les plomes sobre el gel de Central Park.

És una manera de dir que no hi ha melancolia a L’engolida dels engolits. Només fúria, agressivitat i malícia, un esperit lúdic, salvatge i àcid, una ment fantasiosa, incontrolable i una desesperació desbordant. La sensibilitat desvalguda i crispada de la Bérenice no té el caient tràgicopoètic com la de Holden. O, si el té, costa captar-lo, tan soterrat com queda sota la volubilitat i l’huracà de sarcasmes, imaginacions exaltades, desvaris i animadversions del personatge.

Ducharme va ser comparat amb Salinger: per la vida reclosa que van dur tots dos i pel rebuig dels seus protagonistes envers el món dels adults. La comparació s’acaba aquí. Si El vigilant en el camp de sègol ofereix una història ben contada, poblada per uns personatges ben construïts, amb una mirada realista sobre l’adolescència, tot vehiculat per una veu narrativa intel·ligent i mordaç, natural i creïble, L’engolida dels engolits ofereix un magma verbal més que no pas una història, qualsevol referència a la realitat se’ns presenta distorsionada per la subjectivitat radical -entre onírica i patològica- de la narradora, i la seva veu és d’una torrencialitat i d’una riquesa lèxica inversemblants per l’edat que té, al principi nou anys i al final quinze.

El referent i la influència principals de la novel·la els trobem en Rimbaud. Un Rimbaud capgirat, però. Imagineu les Il·luminacions escrites amb el to i la textura temperamental d’ Una temporada a l’infern. Imagineu la prosa poètica de les Il·luminacions, amb la seva opulència visionària, electritzada per la ràbia frontal i el ritme de diatriba d’ Una temporada a l’infern. Això és, més o menys, L’engolida dels engolits. També hi ha una mínima línia argumental, esclar, que gira al voltant del conflicte conjugal entre el pare i la mare de Bérenice, la qual, igual que el seu germà Christian, és usada com una arma llancívola pels progenitors.

L’argument importa poc. Igual que en la poesia, aquí tot el pes recau en el llenguatge. Aquesta naturalesa poètica fa que el llibre sigui a estones fatigós i que embafi. La lectura queda compensada per un grapat de frases tan enlluernadores com aquestes: “Si fos una flor, menjar em faria florir. Quan ets un ésser humà, menjar només provoca disgustos, esglais i excrements”. O com aquesta: “Les coses i les persones en què no trobes cap bellesa no et fan patir”. Semblen versos. Segurament ho són.

Més continguts de llegim